Bloc

Bloc d'el Francesc González . La Musica que m'agrada , les Curses populars, Badalona, el Troc, els meus amics .......... i alguna cosa mes...

dissabte, 10 d’abril de 2010

“PACTE DE NO COMPETÈNCIA” - FORAT Nº 1 - OCTUBRE 2005



“ M’agrada aquesta sortida” ... diu en Miquel .
Ens trobem en el “tee” del primer forat del Muntanyà . En Miquel es un veritable expert, no com nosaltres, jugadors de cap de setmana .
En Miquel ha aconseguit allò que tots perseguim, temps lliure per anar a tirar unes boles, fer uns forats qualsevol dia feiner o senzillament fer tot allò que durant anys ens hem estat lamentant que no podíem fer.
Ara, també jo estic a punt d’aconseguir-ho ...

... Va ser ell qui em va regalar els primers pals amb què vaig començar a jugar al golf ara fa uns anys.
En Lluís s’ha afeccionat aquest any , comença a dominar els Pitch&Puts i s’ha deixat convèncer per venir a fer divuit forats “de veritat”.
Amb en Lluís ens coneixem de ben petits quan anàvem a l’escola junts i després també hem coincidit a l’agrupament escolta i a l’Escola d’Enginyers. Les nostres vides han estat molt paral•leles però, ben diferents.
 


L’Oscar, el meu soci, és el primer cop que visita un camp de golf i ens acompanya. Fa la caminada amb la promesa d’un bon dinar plegats quan acabem.
Com era d’esperar i després d’un petit comentari alliçonador i encoratjador per a la resta de jugadors, en Miquel ha agafat la fusta i després d’uns petits moviments de tanteig ha projectat magníficament la bola mes enllà del pont de pedra, al bell mig del carrer . En un cop de mes de dos-cents metres la bola passa amb una elevació perfecte per sobre de l’aigua .
Quan ho tens dominat ja no t’hi fixes amb això de l’aigua, en canvi, al començament, es com una obsessió .
L’Oscar fa cara de “bones sensacions” i està disfrutant, de ben segur, amb l’estètica del moment.
La sortida del Muntanyà, des de un lloc força elevat respecte el camp, fa que després d’un bon cop com el que acabava de donar en Miquel la bola agafi molta alçada i arribi a l’altra costat després d’un llarg vol .
Aquest moment representa tot allò que venim a buscar al camp de golf, la combinació d’aquell silenci absolut, només el vent, trencat per aquell sorollet especial de bola ben tocada, la velocitat que ràpidament agafa la bola, el swing del cos del jugador i el seguir la trajectòria amb la mirada fins al final.
… Ha estat un moment magnífic.
Una altra de les coses fantàstiques dels partits es que malgrat es facin bromes i comentaris hi ha un respecte extraordinari i un silenci absolut quan algú està a punt de donar un cop. Forma part de lo que se’n diu les normes d’etiqueta, un dels grans encerts d’aquest esport, perquè aquest respecte i silenci apart de permetre la concentració del teu company de joc permet gaudir dels sorolls del camp, dels ocells, de l’aigua, del vent ... i d’aquell tan especial sorollet de la bola al sortir .
En el partit d’avui falta l’Ives que finalment no ha vingut a Barcelona perquè un treballador sota la seva responsabilitat ha tingut un greu accident a la fàbrica de Beauvais, al Nord-oest de Paris.
L’Ives el vaig conèixer a les primeres trobades de Directius del grup a Paris deu fer uns onze anys quan encara aquestes trobades servien per a fer relacions personals i no solament per a la presentació de resultats. Quan dimarts passat el vaig trucar sabent que havia baixat a visitar la seva família a Toulouse i li vaig proposar de passar el cap de setmana a Barcelona no ho va dubtar ni un moment, n’és un enamorat . Fins i tot sempre proposa fer “reunions de treball” a Barcelona, amb l’excusa de visitar una fabrica del grup i ja n’hem fet dues però en realitat és ell qui vol venir perquè s’hi troba molt bé i li agrada molt l’ambient, el clima i el menjar.
Per desgracia el dimecres vaig rebre un mail d’ell dient-me : “ja et trucaré …, accident greu a Beauvais …” . Aquest accident li ha fet canviar l’agenda i no baixarà . El vaig trucar ahir per saber com estaven les coses perquè després d’onze anys de treballar en el grup sé lo que suposa que una de les teves fàbriques tingui un accident greu.
En els darrers anys hi ha hagut dos accidents mortals per negligència dels operaris, però, com es sabut, i és norma de grup, les negligències dels operaris són les nostres i el que ve al darrera és un rosari d’investigacions, preguntes, trucades i responsabilitats, de tot tipus , fins i tot penals quan la cosa va de debò . Es per això que hi ha un “interessant” document, la “délégation de pouvoir”, signat per tota la cadena de comandament en el qual des de a baix fins a d’alt de l’organigrama es manifesta el perfecte coneixement de les normes i la assumpció de la responsabilitat delegada per el teu superior immediat . Es un document amb un títol ben estudiat perquè si l’anomenessin “delegation de responsabilité” s’entendria més aviat. Això de la “delegació de poders” es un fantàstic joc de paraules per dir en definitiva que t’han donat l’autoritat per haver fet lo necessari per evitar el problema i en cas que arribi ... estàs fotut.
Sabia com estaria l’Ives i per això el vaig trucar al seu despatx de Lyon i s’hi va posar Fabienne, la seva secretaria :
- LETIAM groupe … Siège de Lyon … Fabienne a l’appareil …
- Bonjour Fabienne …
- Bonjour Fernando … ça va ?
Malgrat que ja fa uns mesos que he deixat el grup, la Fabienne m’havia reconegut ràpidament ja que encara que el meu francès es força bo el meu accent deu ser inconfusible per a tothom i gaire be sempre em reconeixen de seguida per telèfon.
Això de Fernando ve des de el començament . Al grup molt poca gent em deia Ferran, per be que ho prediqués . Fernando, espanyolitzat, els hi deu agradar mes. Jo era, de fet, l’espanyol de l’equip de Direcció. Tampoc els puc retreure lo de Fernando que al cap i a la fi es lo que diu el meu document d’identitat i es com figuro oficialment en tots els registres del grup . Mai m’ho vaig canviar, per comoditat, ho he de reconèixer.
- ça va … ça va … comme l’Olympique de Lyon.
… els comentaris futbolístics els hi encanta a la gent de Lyon i la Fabienne malgrat viure a Saint Etienne es de l’Olimpique, sobre tot ara que esta fent una bona campanya ja que va primer a la lliga amb dotze punts d’avantatge sobre l’Auxerre i tretze sobre el Paris Saint Germain.
- Oui, est-ce que vous avez vu les résultats du dernier week end ? …
continuava la Fabienne …
… no els havia vist però li vaig insinuar que si, que sabia que l’Olimpique havia tornat a guanyar
- Fabienne, j’ai besoin de parler avec Mr. Croisseaux
- Je vou’l passe, bonne journée Fernando …
- merci Fabienne.
Tal i com imaginava l’Ives anava molt atabalat ja que l’accident a Beauvais havia coincidit amb el tancament del “Budget” 2006, la preparació de la RTO ( Réunion Trimestrielle Opérationnelle) per preparar el “Quarterly Review” a Paris, i també amb la reunió REX (Réunion d’Exploitation ) del tancament de Setembre a Lyon.
- Fernando ... “ça va?”
- Això dic jo, com estan les coses ?
- Ja ho veus, a qui se li acudeix de netejar el vis d’alimentació de la sitja sense aturar-lo. La primera norma de seguretat del grup : prohibida tota intervenció amb les màquines en marxa . Ah! i es tracta de l’encarregat del manteniment de la preparació de terres, no t’ho perdis . Però com ho haurem de dir?, en quin idioma, perquè la gent sigui responsable? . Ja t’imagines el merder que tinc muntat, el pobre home ha perdut un braç i ha caigut des de cinc metres d’alçada. Se’l van endur a l’hospital sense coneixement . En aquest moment em trobes precisament, preparant “l’arbre des causes” (1) amb el meu equip de la fàbrica de Beauvais.
No fa gaires mesos tots dos varem participar en un seminari organitzat pel grup per formar els directius en la gestió de situacions de crisi associades a un accident mortal o molt greu . Què s’ha de fer, què s’ha de dir i no dir, amb qui s’ha de parlar i amb qui no, quines son les prioritats i l’ordre de les actuacions. Es veritat que darrera d’aquestes formacions hi ha un veritable interès en fer les coses be però també hi ha un interès en no donar cap pas en fals que pugui perjudicar la companyia i no ho dic en to crític . Jo ho veig be sobre tot quan penso que per mes que hi hagi una responsabilitat subsidiària per part del grup en aquests casos, d’entrada, qui es troba emmerdat ets tu, en aquest cas, l’Ives, i que per mes esforç que fem en la prevenció sempre hi ha un brètol que s’ho salta .
- No cal que et digui que no baixo a Toulouse aquest cap de setmana així que fes un Birdie en nom meu. Ho haurem de deixar per un altra dia
- Si necessites quelcom, ja saps ... imagino que deus estar amb pressupostos, RTO ...
- Si, però, això no es problema ja que tant les vendes com la producció d’aquest trimestre han estat excepcionals i també el resultat així que serà una simple presentació.
- “...ça va bien se passer “
va dir literalment. lo que expressava que ho tenia dominat i que el que realment l’amoïnava era l’accident.
- hi haurà poques preguntes complicades de respondre, va continuar, però tinc mes de cinquanta quadres a preparar així que entre una cosa i altra haure de treballar tot el cap de setmana.
El vaig veure realment atabalat i vaig preferir no destorbar-lo mes. De fet s’hi va posar perquè era jo ja que en aquestes circumstancies el mòbil està en “répondeur” i la Fabienne sap què fer segons qui el truqui.
- … ja ens trucarem
- Records a tothom i ja m’explicaràs com us ha anat.
Em sabia molt greu que l’Ives no hagués pogut venir a Barcelona perquè estava segur que l’ambient del Muntanyà li hagués agradat molt .
L’Ives no es un gran jugador de golf però fa molts anys que juga i es dels que la “toca” be. L’últim partit que varem fer junts van ser uns forats a Lamotte-Beuvron, ja fa molts anys, prop d’Orleans al sud de Paris, aprofitant una reunió « EUROPA », on, apart de les reunions de treball s’incloïa una activitat esportiva i tots dos varem apuntar-nos a golf. De fet era un partit de “costellada” que per lo únic que va servir va ser per a conèixer-nos millor i enfortir una relació que amb el temps ha esdevingut una bona amistat.
Estava jo capficat amb aquests pensaments quan …
- Va Ferran que surts tu
En Lluís ha sortit amb un ferro set per assegurar com a bon jugador de Pitch&Putt i ha fet un cop curt, d’uns cent metres, per quedar-se just abans del pont i “passar” a l’altre costat amb un segon cop. M’ha semblat una magnífica estratègia per un jugador inexpert com ell i m’ha fet pensar com anem canviant tots amb el temps. Uns anys enrere, en les mateixes circumstancies, n’estic segur, en Lluis hauria sortit amb fusta i ni que fos necessari tirar dues o tres boles més, perdudes en el llac, ell hagués passat a l’altra banda d’un sol cop de sortida.
He posat la meva bola al “tee” i després d’uns petits moviments d’escalfament he « connectat » un bon cop amb la fusta tres que situa la meva bola no gaire lluny de la d’en Miquel, qui, de seguida, fa el comentari sobre la meva progressió i la diferencia en seguretat i estil respecte l’últim cop que havíem jugat junts en aquest mateix camp.
- Oscar que et pareix això, t’animes?
li dic, després de la tranquil•litat d’haver resolt be la meva sortida. El primer cop es fonamental quan no jugues sol i els jugadors s’estudien l’un a l’altre per “endevinar” les possibilitats de cadascú.
L’Oscar es Valencià i sense adonar-me’n quan parlo amb ell utilitzo, potser de forma incorrecte i barrejada, paraules del Valencià .
Sempre m’ha passat i de fet crec que es una de les meves virtuts, si se’n pot dir virtut d’això, i es que m’integro ràpidament en els usos costums i argots de la gent amb qui convisc, sigui a París, a València o a Albacete.
Això em passava a França quan, després de tants anys, ja deia com ells que “…on prendrà la bagnole pour aller au resto a prendre le p’tit dej avec les ga d’l’usine …” forma absolutament incorrecte, però popular, de dir : “…agafarem el cotxe per anar al restaurant a esmorzar amb la gent de la fabrica “
Mes d’un cop algun amic francès m’havia dit que anés amb compte amb aquestes expressions després d’escoltar-me dir, de forma espontània : “demerde-toi...”, per dir-li a algú que resolgués ràpidament un tema complicat, expressió que, si be popular, algú podia interpretar malament i mes venint d’un espanyol.
Amb L’Oscar som socis a EPP, “Enginyers per projectes” . De fet nomes ho soc jo d’enginyer, ja que l’Oscar es economista, un ESADE dels antics, però ell compagina això amb d’altres activitats en l‘àmbit dels recursos humans i de la consultoria estratègica.
Les coses ens van força be i com diem sempre no ens falten idees. Precisament en aquest moment en tenim alguna d’aquelles que el primer dia et semblen estrambòtiques al segon dia ja comences a trobar-la interessant i finalment acabes trobant-la genial i ... a córrer, perquè ho veiem tan clar que estem segurs que algú ens la trepitjarà .
Quan li vaig dir que el partit de golf seria una passejada pel camp de mes de cinc quilòmetres no s’ho va pensar gens ja que li convé caminar i li agrada molt “ respirar muntanya “. Encara no hem començat i ja es veu que l’Oscar s’ho esta passant be, a més, en Miquel, que del grup es l’únic soci del club, es un magnífic amfitrió i des del primer moment hi ha hagut química amb l’Oscar i en Lluís.
Conec en Miquel des de fa també molts anys i es com un filòsof posat a empresari . Combina perfectament una saviesa i una intel•ligència innata amb una sensibilitat exquisida. Només ens veiem molt de tan en tant però es d’aquella mena de persones que quan el trobes sembla que va ser ahir que ens varem veure per darrera vegada.
Quan baixem cap el pont per anar a trobar les boles, veiem un jugador que se’n va cap et “tee” de sortida, es en Johan.
Com tothom sap, en Johan va venir a Barcelona fa molts anys i ja s’hi va quedar i el Muntanyà es gaire be casa seva . Tothom el coneix i apart de molt famós es un tipus molt simpàtic, sobre tot, quan el trobes en un ambient relaxat com aquest.
Ens saluda amb la ma, donant-nos a entendre que no ens preocupem, que ja sap que estem en el camp i que no sortirà fins que ens perdi de vista . Be, de fet, nomes ha aixecat la ma, però ens hem entès de seguida .
No seria el primer cop que un distret surt quan encara hi ha gent en el carrer i s’escapa un cop de bola que ha acabat amb algú a l’hospital.
Tenir en Johan “jugant amb nosaltres” ha donat un interès addicional a aquest mati.
En Lluís agafa un ferro cinc i sense problemes passa a l’altra costat traient-nos ben be uns cinquanta metres, amb un cop de mes, es clar.
Suposo que hi ha moltes maneres d’enfocar un mati de golf com aquest, en el nostre cas, i parlo de tots, les prioritats son fer salut, distraure’ns de les cabòries de la setmana i aprofitar per petar la xerrada entre forat i forat .
La tarja d’anotació dels cops hi ha dies que ni tan sols la fem . N’hi ha prou en comptar com anem per sobre o sota “par” i ens preocupa ben poc si el “Birdie” el “Boogie” l’hem fet al forat dos o vuit . De vegades ni comptem . I s’admeten “mulligans” que son aquelles sortides addicionals, no permeses en competicions serioses, que fem quan la primera no t’ha agradat gaire encara que la bola es trobi al mig del carrer . Ho fem per “disfrutar”.
De moment, no hi haurà “mulligans” perquè en Johan espera i lo normal es que anant ell tot sol i sent nosaltres tres a jugar el deixem passar per comoditat de tots . Segurament aquest fet es produirà en el tercer o quart forat, i aprofitarem per saludar-lo.
En Lluís està content perquè “jugant” els seus ferros” controla la situació i es evident que el que menys l’importa era si aquest “quatre” el farà en “sis”, que es lo mes probable . Lo important per ell es anar per el mig del carrer, tocar-la be, i arribar a “green” amb un màxim de quatre cops, en du dos i es veu en cor d’entrar a green des de la seva nova posició amb un ferro set, el seu preferit, un dels ferros mes agraïts i versàtils. Un cop travessat el pont em fa el comentari de lo be que se sent i lo agradable del grup . De fet no calia explicar res perquè se li veu a la cara.
En Lluís treballa a “la SEAT”, a Martorell, com a Director de Qualitat . Es un home molt meticulós, que “mirant” una mica “veu” mes coses que molts altres que “miren” molt i la seva vida ha estat molt marcada per la política i la militància.
Es un home amb una actitud sempre crítica amb tot lo que l’envolta i també amb la seva empresa .
Aquesta actitud li va costar un enfrontament amb els seus caps quan va presentar un informe sobre el cost del TQM (Total Quality Management), tant de moda, expressant de forma documentada y seriosa els seus dubtes sobre l’interès de continuar aplicant algunes practiques ruïnoses per l’empresa .
Després de passar molts anys junts de petits per la coincidència d’escola i d’agrupació escolta el vaig retrobar l’any setanta-dos en un míting que Jordi Pujol va donar en la sala d’actes del col•legi d’Enginyers Industrials a Barcelona. En Lluís era “delegat” de classe i em va sorprendre que un militant del PSAN amb una marcada línia marxista s’interessés per un home, també de marcats ideals politics i de gran compromís persona però que vivia en un altre mon que no te res a veure en el que es bellugava en Lluís i els seus correligionaris. Recordo perfectament els comentaris d’en Lluís després del míting de Pujol :
- Ferran escolta aquest “tio” perquè lo que diu val la pena.
Jo ja coneixia de oïdes Jordi Pujol però en Lluis ho sabia tot.
Esta clar que en el cas de Pujol, el seu compromís personal, el Consell de guerra i l’empresonament per els seus ideals, li feien guanyar el respecte de qualsevol persona amb un mínim d’inquietuds i sentiment de “país” fins i tot de la gent del PSAN.
Uns anys mes tard, acabada la carrera, on en Lluís va demostrar ser un superdotat capaç de discutir els polígons de Mikusinsky i les series de Fourier amb el catedràtic de Càlcul, es va posar en política i a les eleccions municipals del setanta nou es va presentar a les llistes del PSUC, en les darreres posicions, això si, ja que ell tenia clar que lo seu no seria la política, però el fet d’estar interessat en treballar professionalment d’enginyer i fer lo que li agradava no excloïa la militància .
Un altre punt que tenim en comú amb en Lluís es l’interès per la música i de fet, apart de tocar amb mes o menys encert alguns instruments musicals, ens agradava a tots dos anar als concerts . Els anys que varem passar junts a l’ universitat van ser especialment rics en aquest aspecte. Recordo perfectament una tarda al ZELESTE, al carrer Plateria que en aquell temps era el “temple” sagrat de tot lo que es coïa a Barcelona, musicalment parlant, quan vaig veure per primera vegada Toti Soler i la seva “cuca” asseguda en una taula de la primera fila. Toti era el music que m’hagués agradat ser i la cuca representava aquella font d’inspiració que a mi m’hagués agradat tenir, però, en aquell temps, pesaven molt els “trimestrals” de Càlcul, d'Àlgebra i de Geometria Descriptiva i nomes es podia ser Toti Soler si eres Toti Soler mentre jo era un estudiant d’enginyeria que s’havia ficat en una de les especialitats mes difícils.
L’altre “guru”, per nosaltres, era en “Quico”, en Pi de la Serra. Mai ha estat reconegut com a gran figura, com Llach o Raimon, de la mateixa manera que Toti sempre ha estat una mica a l’ombra d’ algú encara que aquest algú fos un tipus tan sensacional com l’Ovidi. Malgrat això, per a mi son els mes grans musics de tota aquella generació .
Especialment emocionant per a nosaltres va ser el recital d’en Quico a “Farmàcia”. Aquests recitals sempre tenien el component de risc “adrenalinic” d’una possible intervenció de la policia, un desallotjament inesperat, amb les garrotades corresponents associades i la possibilitat de que tu en fossis un dels “agraciats” . Aquell va acabar be .
També van ser molt complicats i “distrets” els anys que varem viure junts amb en Lluís a L’ universitat : Puig Antic, L’atemptat de la sala de Festes Scala, la vaga d’arquitectura, les intervencions de la policia a cavall en el districte universitari, els tancaments de tot el districte a l’Escola D’enginyers, la mort d’una estudiant de química per un pot de fum llençat per un brètol amb pistola, el procés de Burgos, la mort de Franco, aquell forat de bala : quan una va entrar a l’escola des de la façana principal i va sortir per els vidres posteriors al costat de l’escala de la biblioteca sense ferir a ningú, afortunadament. Forats que van deixar allí com a testimoni durant molts anys .
També van ser anys on apart de la musica “compromesa”, vivíem molt intensament l’altra música de Barcelona amb l’orquestra Mirasol, Locomotora Negra, Pegasus, Gato Perez i tot lo que venia de fora, especialment Dylan , Marley i els supervivents d’aquell WOODSTOC del seixanta nou, en aquell moment ja grans figures com els Whoo o Coocker .
Després de l’escola ens hem anat veient amb en Lluís però molt de tant en tant ja que malgrat tenir la mateixa formació i molts interessos i gustos en comú hem seguit camins molt diferents.
En Lluís ha compaginat sempre la seva “militància” política amb la seva professió d’enginyer amb un equilibri quasi be perfecte . No ha destacat com a polític ni ha fet grans coses professionalment parlant però sempre he pensat que ho ha sabut fer molt be.
Jo després d’uns anys de barallar-me amb els enginyers mes “llestos” del mon : els de Ford, Nissan o Renault, entre d’altres, vaig completar la meva formació amb un MBA i vaig dedicar-me a la Direcció d’empreses . Vaig proposar-me, i, si mes no ho provaria, jugar a “primera divisió” .
Vaig marxar de Barcelona fitxant per un grup Multinacional i li vaig dedicar els darrers onze anys .
Exactament igual que l’Ives Croisseaux, tots dos, ell a França i jo a Espanya, ens varem dedicar a fer gran l’empresa, creixent professionalment també, però sacrificant, i aquest era el cas, moltes altres coses relacionades amb la família i amb un mateix.
La diferencia entre l’Ives i jo es que ell continuava encara en aquesta carrera d’alta velocitat i ho tenia clar .
Jo no.
...
Després de diferents cops “d’approche” mes o menys encertats estem tots a “green” . Aquest es sempre un moment especial perquè es la clau, t’ho jugues tot, després de fer un esforç per arribar aquí en el menor nombre de cops possible una badada et fa afegir un o dos cops mes i “carregar-te” tota la feina feta durant el recorregut. De fet anem tot bastant be, en Miquel i jo estem a “green” en dos cops i en Lluís en tres . Els "putts" son tots molt semblants, no hi ha “Birdies” . Val a dir que els cinc cops d’en Lluís son molt meritoris i el resultat d’un treball ben fet, una bona planificació de sortida i un control perfecte dins de les seves possibilitats. Una actuació molt pròpia d’un home de Qualitat i es que realment en Lluís es bo en lo seu.
Posem la bandera de nou al seu lloc i abans d’abandonar el “green” encara tenim temps de veure el cop de sortida del nostre “perseguidor”, un gran cop, encara que després ens adonem que darrera la primera bola n’arriben dues mes també molt ben centrades.
... no hi ha dubte, en Johan esta “disfrutant”.

(1) Cada cop que hi ha un accident en una fabrica del grup hi ha tot un seguit de protocols, com “l’arbre des causes” : un estudi que analitza totes les circumstancies en que s’ha produït l’accident, si s’hauria pogut evitar i què hem de fer perquè no es repeteixi. De vegades aquests “arbres” son molt senzills, i d’altres son realment complicats .

Cap comentari:

Publica un comentari

Arxiu del blog