Bloc

Bloc d'el Francesc González . La Musica que m'agrada , les Curses populars, Badalona, el Troc, els meus amics .......... i alguna cosa mes...

dissabte, 10 d’abril del 2010

PACTE DE NO COMPETÈNCIA - FORAT Nº 2 - UNA HISTÒRIA D'AQUÍ

Arribem al “tee” del forat numero dos i veig la cara de satisfacció d’en Lluís en comprovar que després d’haver superat molt correctament un forat important, ara tenia l’oportunitat de continuar la bona feina amb un "par tres" que ell dominava tan bé gracies a la pràctica en els Pitch&Putt .
Com que serà l’últim de sortir tindrà l’ocasió de rumiar be el cop, mes aviat amb tendència cap a l’esquerra per tal d’evitar un important bunker a la dreta del "green".
Mentre en Miquel prepara el seu Pitch recordo els anys de col•legi amb en Lluís quan varem tenir la sort d’estudiar en una escola dirigida per professors de l’Escola Catalana que havien fugit durant la guerra i tornat molts anys després a Badalona per fundar una escola progressista, catalana i activa, quan, d’escoles “actives”, encara no se’n parlava ...

... En Lluís i jo érem el que se’n deia els “empollons”, paraula normalment aplicada de forma incorrecte a aquells que senzillament es dediquen a fer la feina, per part d’aquells altres que no ho fan. Per tant, “d’empollar” res, el que passa es que nosaltres dos érem els que sempre portàvem els deures fets i les lliçons estudiades.
Sempre he pensat que aquells anys d’escola van ser extraordinaris, no solament perquè d’allà van sortir amistats que han durat tota la vida, sinó pel fet que les activitats desenvolupades no tenien res a veure amb el que era normal a les escoles de l’època.
Parlem dels anys seixanta quan fer classes en català no era gens corrent i en canvi nosaltres ho fèiem tot en català i en francès, perquè l’esposa del director, la "madame", una francesa amb la que ell s’havia casat durant els anys d’exili, també era professora i s’encarregava de forces activitats, relacionades i no relacionades amb d’idioma.
A la nostra escola davant de la platja de Badalona, al costat de la rambla , era normal ballar danses com l’hereu Riera quina musiqueta no se’m m’ha oblidat mai o construir-nos nosaltres mateixos un ping-pong, cosa que va contribuir no solament a l’economia de l’assumpte sinó a formar-nos en les tècniques del bricolatge, si be aquest terme, afrancesat i molt “marketinía”, encara no es coneixia en aquell temps.
Aquell magnífic ping-pong i les pales, que tot ens ho fèiem, eren les millors, eren les nostres i per be que de vegades anàvem a jugar al Ping-pong de CAN MONTAL, una fàbrica tèxtil ja desapareguda que hi havia a la part alta de la Riera Martí Pujol i que tenia aquesta instal•lació esportiva per a l’ús dels treballadors i familiars, quan tornàvem a jugar en el nostre, la veritat es que no i havia tanta diferencia.
Aquest era l’estil d’aquella escola, o mes ben dit, d’aquells professors.
Una altra característica ”fonamental” i divertida eren els insults Intel•ligents, educats, especials ... de nivell, que ens dirigia en David, el director, quan a un de nosaltres se’l havia expulsat d’una classe i es trobava de peu a la porta, en el passadís, perquè tothom ho veies i servis de veritable càstig. Era inevitable que quan et treien de la classe sempre passava el director per davant teu, es parava mirant-te i et preguntava :
- que ha passat Navarro?
i sense deixar-te pràcticament explicar res et dirigia aquella colla de renecs que nosaltres mai havíem sentit ni coneixíem fins llavors: ets un “fantasma gris”, una “tòtila dissecada”, fas cara de “gos quan fuig”, “capsigrany”, “gamarús”, “carallot” i de tant en tant algun “merda seca”, que encara que no es del mateix nivell,no deixa de ser un renec refinat.
I així anàvem fent, en un escenari, diria jo força intel•ligent,per l’època i amb unes practiques “actives” de veritat.
Aquesta activitat formativa d’en David es veia perfectament complementada quan anàvem a gimnàs amb en Pere Gol . En Pere era el professor de gimnàs i de “català”, encara que aquesta darrera activitat no era oficial .Estant amb ell no podies dir “red” sense que sortís esparverat a dir-te que es deia “xarxa”, i els : “bueno va...” que de vegades se’ns escapaven, es veien immediatament corregits explicant-nos que la forma correcte era “be” o “vaja” .
Varem aprendre molt amb el David i en Pere . Va ser una sort trobar-los.
Una altra activitat “important” encara que menys enriquidora eren les màquines del “Millon”del BAHIA o del ROAN, dos bars de la rambla que ens interessaven especialment perquè en els dos hi havia aquesta mena de màquines on el premi, si arribaves al “Millon” de punts, era jugar una altra partida .
Sense saber-ho era en aquestes maquinetes que començàvem a fer les primeres pràctiques d’angles . Avui aquest idioma s’ha generalitzat i les paraules d’angles ens han envaït, sobre tot per la necessitat de l’ús de noves tecnologies que totes “parlen en angles” .A les “nostres” màquines del “Millon” eren ben habituals les expressions : “Play Again”, “Insert Coin” ... i molt ràpidament enteníem que volia dir .
La rambla era un lloc especial i era també el segon “pati” de l’escola i de casa . A la rambla hi passava de tot, allà s’hi va deixar les dents un bon amic quan anava en bicicleta “sense mans”, la bústia de correus era el nostre “poltre” gimnàstic on practicàvem després de “ sortir de gimnàs “ i de vegades era l’escenari d’una guerra de pedres aprofitant que n’hi havia de sobres a la via del tren i lencara no hi havia tanques protectores.
Parlant del tren també ens agradava molt “xafar” cèntims que posàvem sobre la via quan venia i el resultat després, si trobaves la moneda, era un disc molt mes gran, deformat, amb una cara de “Franco” que no tenia res a veure amb l’original i ens fèiem un fart de riure.
El tren era un fet important a la nostra vida . Uns anys mes tard, quan van posar les tanques i els passos subterranis per travessar la via, una de les primeres activitats era anar a posar-se a sota quan passava. Tota una sensació.
També formava part de la nostra activitat anar a ca la Siseta, una senyora gran que tenia una pastisseria al carrer del mar, sisejaba al parlar i li demanàvem sempre lo mes difícil de pronunciar per a ella . La cosa anava mes o menys així :
-Bon dia Siseta ...
-Hola nois ... que voleu?
i llavors, aquell de nosaltres que millor s’aguantava el riure li deia :
-sis croissants i sis “Sugus” ...
-¿ xix cruxans i xix xugux ? ...
Deia ella ...
i de vegades ja no passàvem d’aquí.
Un altre personatge de l’època a qui “martiritzàvem” era en Juli “ el guenyo” a qui sempre li “birlabem” alguna cosa perquè l’home no hi veia gens . De fet, sempre he pensat que ell ja ho sabia però ens deixava fer .
Aquestes eren petites malifetes que practicàvem de tant en tant, però, al cap i a la fi, no deixàvem de ser els seus clients perquè tan a en Juli com la Siseta els hi fèiem força “gasto” en croissants, pipes i xiclets i això devia compensar d’alguna manera.
La rambla m’agradava especialment aquells matins d’hivern, en que després d’una nit de temporal i vent, a les vuit del mati, quan entravem a l’escola, es trobava plena de branques de les palmeres i de brossa arribada de la part alta de la ciutat, amb aquella llum del sol encara baix, reflectint-se en el mar i aquella olor de sorra i de musclo podrit, barrejada de vegades amb l’olor del petroli, que feia una combinació molt especial i característica de Badalona.
...
"surto” en aquest segon forat, bastant malament distret en els meus pensaments. La veritat es que no m’hi he fixat gaire,d’una manera rutinària he agafat el meu "Pitch" i amb un cop ben tocat però mal dirigit, he enviat la bola directament al “bunker” .
En Lluís, el darrer en sortir, demostra que les pràctiques en el Pitch&Putt li havien donat aquell bon toc per els forats curts i amb una magnífica sortida amb un ferro set, perquè volia assegurar de no quedar-se “curt”, deixa la bola al costat de la bandera. Te el “Birdie“ assegurat.
L’Oscar comença a interessar-se una mica mes per aquest joc en comprovar en directe que lo de la bola i el foradet, per nosaltres, es tal i com ja li havia explicat , nomes una excusa per “respirar”, caminar i de vegades senzillament estar sense dir res, gaudint de l’entorn i del silenci, pensant cada un en les seves coses .
...i per això tinc jo la bola al “bunker” ...
Les sortides de “bunker”, però, sempre se m’han donat be perquè m’agrada molt jugar els ferros curts i especialment el “ sand ” , que te un “toc” molt controlat, aixeca molt la bola i es pot aconseguir molta plasticitat en un cop molt curt però amb molta alçada, just lo que jo necessitava per recuperar el “green“ des de aquella posició. Entro al “bunker” amb el meu “sand“ a la ma intentant no remoure gaire la sorra per evitar tindre gaire feina després per deixar-ho com estava i després d’uns petits moviments de tanteig pico la bola per la part de sota emportant-me un bon grapat de sorra i aconseguint que la bola, fent uns petits botets dins el “ green ”, es quedi a no més d’un metre de la bandera. Si tot va be, després d’un “Putt” normal, podré recuperar el forat .
En Lluís i en Miquel fan “ Birdie “ i jo “compleixo” amb el “Putt” .
Estem tots jugant molt be i quan això passa, fa un bon dia i la gent que t’acompanya es com te que ser, es una passada. El vent, el silenci, la caminada, el “click...” tot això es fantàstic, sense dubte, però, si a mes fas un bon forat, una bona sortida, un bon Putt, la sensació es doble. Es això lo que t’enganxa d’aquest joc.
No veiem en Joham . Potser fa temps per no atrapar-nos
Ara feia setmanes que no ens veiem amb en Lluís... ja passa això. De vegades passem temporades que anem junts a tot arreu i tot de cop passen mesos sense veure’ns .
De petits, a l’època del col•legi i de l’agrupació escolta, estàvem junts tot el dia. Durant la setmana a classe a la rambla o a casa d’un o altre . Els caps de setmana a Sant Jaume, amb reunions tots els dissabtes per la tarda al “ cau ” i excursions un de cada dos diumenges .
L’anada al “cau” el dissabte a la tarda sempre la recordo amb un olor especial quan teníem de travessar la zona de l’"escampat" després del carrer Tortosa, ara ple de cases, es clar, on sempre hi havia gitanos cremant fustes o gent remenant escombraries .Aquell tros sempre el passàvem “tibats”, mes aviat ràpid, ja que no les teníem totes . Finalment arribàvem al cau, un local mal equipat, mal condicionat però ben endreçat, on cada sisena tenia el reu racó i on planificàvem les excursions i fèiem jocs i activitats de tot tipus.
D’aquella època conservem, tant en Lluís com jo, unes bones amistats amb gent que després hem coincidit amb els nens al col•legi o simplement veient-nos i saludant-nos cada diumenge a la rambla o al carrer del mar.
Ja en aquells anys, en Lluís i jo, malgrat coincidir en lo essencial, deixàvem entreveure dues maneres diferents d’orientar la nostra vida, sobre tot en lo professional . Jo volia ser enginyer i ell en canvi no ho sabia . Li preocupava menys . Ell tenia menys pressió familiar per arribar a ser “ quelcom ” a la vida .
Es curiós que quan jo volia ser enginyer no en tenia ni idea del que feien aquests senyors si be es veritat que la paraula Enginyer te connotacions molt atractives per el fet d’incloure l’arrel “ enginy ” d’un significat força entenedor.
L’agrupació va ser també molt important a la nostra vida. Una veritable escola de formació però encara mes ,una escola de formació d’opinió. Molts cops he pensat que hi havia també una mica de manipulació en allò, ja que hi varem entrar de ben petits i ens van "batejar" en política, però en qualsevol cas el balanç va ser indiscutiblement positiu . Especialment recordo aquelles sortides a l’hivern amb les “xiruques” engrassades, ja que les primeres botes de muntanya “VIBRAM” no ens les varem comprar fins bastant mes endavant.
També recordo les “escapades” a Sant Miquel de Cuixà, a França, on per primera vegada varem sentir parlar algú malament de Franco en públic . Va ser realment sorprenent la descoberta de que això era possible i aquell sentiment de clandestinitat va ser una experiència de les importants, de les que es recorden sempre . Devíem tenir uns catorze anys llavors.
En Lluís va continuar a Sant Jaume i va a arribar a ser Cap d’agrupament . Amb ell el nivell de compromís va arribar al màxim i va ser cap durant una colla d’anys, inclosos els difícils setanta-dos i setanta-tres S’aprofitava qualsevol ocasió per manifestar-se contra el règim, per defensar els valors catalanistes, i per, en definitiva, fer “ feina ”.
Jo jugava a basquet amb el CÍRCOL i després amb l’ADEMAR, justament els anys de màxim esplendor del basquet Badaloní, quan estàvem a punt de tenir tres equips a primera divisió, cosa que es va aconseguir uns pocs anys mes tard. El basquet era una constant aquells anys a Badalona i jo sempre explico a qui no ho coneix que a Badalona quan li dones una pilota a un nen, rarament la xuta, sempre es posa a botar-la amb la ma .
Una pila de coses ens va fer forts aquells anys: l’escola, el català, l’agrupació ; fins i tot l’aigua de mar, que, tot i fent broma, sempre recordem lo bruta que estava per culpa de la fabrica de lleixiu de Montgat i la CROS de Badalona . Molts cops ens banyàvem en aigua de tots colors i mes val no saber que hi havia .. Fa riure una mica quan ara sens algú que diu :
-l’aigua esta bruta avui ...
només perquè esta una mica tèrbola, però amb color d’aigua
Tot ha canviat molt, les fabriques ja no hi son i el nivell d’exigència es el propi d’una comunitat on, gracies als “HALCÓN” EL CORTE INGLÉS i el “todo incluido”, més de la meitat dels banyistes han visitat el Carib i altres meravelles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Arxiu del blog