Bloc

Bloc d'el Francesc González . La Musica que m'agrada , les Curses populars, Badalona, el Troc, els meus amics .......... i alguna cosa mes...

dissabte, 10 d’abril de 2010

PACTE DE NO COMPETENCIA - FORAT Nº 3 - UNA HISTÒRIA A FRANÇA

L’Ives Croisseaux estava fascinat cada cop que sortint de Beauvais per anar a Paris, abans d’enfilar la carretera principal amb els seu pares, veia aquella enorme fàbrica, amb aquella enorme xemeneia traient fum i aquells milers i milers de paquets de totxos i de teules al costat de la carretera. Era com un enorme passadís de parets vermelles a dreta i esquerra .
Ell tenia ben clar, des de petit, que tots els totxos i totes les teules del mon sortien d’aquella fàbrica tan gran . Era la fabrica mes gran de les rodalies i el seu pare li havia explicat que les teules i els totxos es fabricaven amb argila i que per això hi havia aquelles grans muntanyes de terra just al costat. Aquella terra era l’argila i n’hi havia de diferents colors, vermella, verda, gris i fins i tot de blanca.
L’Ives alimentava l’idea que, de gran, treballaria en aquella fàbrica i ell també fabricaria teules i totxos d’argila. Quan arribaven a Paris ...

... se’n anaven de compres, si era dissabte, o a passejar per la vora del riu els diumenges. Després de dinar en qualsevol petit restaurant del “quartier latin“ sempre acabaven als Champs Elysées . Va ser des de aquest lloc ,quan L’Ives tenia catorze anys, que va veure com construïen aquella enorme torre de mes de dos-cents metres que seria la Torre Montparnasse. No es podia imaginar que en la darrera planta d’aquella torre, molts anys mes tard, coneixeria un bon amic català, ens coneixeríem, i que tots dos compartirien moments gloriosos i moments difícils, característics de la feina d’un directiu en un grup multinacional.

El pare de l’Ives treballava, de sempre, a la fàbrica Givenchy de perfums i era un bon encarregat que s’havia fet un lloc en aquell “imperi“, al seu nivell . Encara que Givenchy era un monstre, com a empresa, reconeguda internacionalment, per moltes fabriques i botigues que hi hagués arreu del mon, la seu de Beauvais era una mica l’emblema de la casa ja que tot Beauvais respirava l’aire d’aquell Hubert James Taffin de Givenchy, el “pare“ de tot, que formava part d’aquell grup de “noms“ associats a la moda i a l’èxit, com Balenciaga o Christian Dior.
El sr. Bernard, que així es deia el pare de l’Ives , sempre li explicava que els vestits de la Hepburn a Sabrina, la famosa pel·lícula de Billy Wilder, havien estat dissenyats a “ la casa” . N’estava molt orgullós el pare de l’Ives de treballar en un lloc tan important, però no solament per això, sinó perquè a Givenchy es pagava be i per això quan L’Ives tenia deu anys ja s’havien pogut comprar un dels primers 404, aquell cotxe de la casa Peugeot que esdevindria un mite i que ja en aquell temps triomfava en els rallis africans precursors del Dakar.
Gracies al 404, un veritable privilegi en aquell temps, l’Ives i la seva família coneixien totes les rodalies de Beauvais, de Paris, de Toulouse y de Lyon, ciutat aquesta on tenien família i on no passava any que no hi haguessin fet una visita .
Durant el primer viatge que van fer a Lyon, l’Ives va descobrir que aquella fabrica de teules i totxos de Beauvais, al costat de la carretera de sortida cap a Paris, no era, ni molt menys, ni la mes gran ni la única .
Els parents de Lyon, com ells deien, de fet no vivien a Lyon sinó a les rodalies,”en campagne“, en el poblet de Feurs i per arribar-hi passaven pel davant de no menys de set o vuit enormes fàbriques, alguna fins i tot mes gran que “la seva“ i el pare li va explicar que aquella era una zona molt argilosa i famosa per la qualitat de les teules i totxos que s’hi fabricaven . De fet per arribar a Feurs es passava per la “meca“de la teula Francesa, amb ciutats com Villefranche, Quincieux, Sainte Foy l’argentiere ò Ste. Agathe, i que, si be es veritat que la qualitat de les argiles de Lyon era tradicionalment reconeguda, el “boom“ mediàtic, que va coincidir amb el “ boom “immobiliari“, es va donar quan la fabrica de Sainte Foy va patrocinar un descens en ala delta des de l’Everest. De fet aquest “aparell“ està encara avui penjat a l’entrada d’una de les fabriques de la zona . Des de llavors “tuiles SF” es sinònim de qualitat en el mon de les teules.
Aviat va saber l’Ives que molts familiars seus vivien d’això i que el que no treballava a la “carrière“ de Sainte Foy treballava a la “tuilerie” de Ste. Agathe .
Aquest mon de la ceràmica es molt especial i també ho son els ceramistes . Fabricar una teula es un procés que comença a la muntanya, amb la terra, sempre semblant però sempre diferent, on petites variacions en la composició fan la diferencia entre produir cinc-centes tones diàries de productes magnífics o cinc-centes tones de runa, nomes recuperables per fer pols d’argila per els camps de tennis o per omplir els forats que l’extracció deixa a la pedrera d’on es treu l’argila.
Poc s’imaginava llavors, l’Ives, que acabaria coneixent tant be aquest “mon“.
Els inicis de “la casa“ no tenien res a veure amb els perfums, de fet, Hubert de Givenchy va començar com a ajudant a Paris de la cèlebre Elsa Chiapparelly a la place Vendôme i molt després d’independitzar-se i crear la seva exitosa marca de moda va ser quan va entrar en el mon dels perfums, aprofitant precisament la seva relació amb la Hepburn que va ser, com diuen ara, el primer “rostre“ de la casa Givenchy Parfums.
El sr. Bernard era un veritable professional que s’estimava la seva feina i ja s’havia preocupat d’organitzar unes vacances d’estiu a Grasse per tal que l’Ives coneixes una mica de mes d’aprop el mon de les essències i del seu ofici, del que n’estava tan orgullós.

Mes endavant en parlaríem amb l’Yves de perfums . De fet ell a Lyon i jo a Barcelona, l’any vuitanta cinc, sense saber-ho estàvem coincidint en la lectura de Süskind a “Le parfum“ i com que ell coneixia molt be aquest mon i tots dos havíem visitat Grasse, aquest va ser un dels temes de conversa del dinar, quan, per primera vegada ens van presentar , en una reunió “cadres“ al Chateau de Montvillargenne a les afores de Paris, quan jo acabava d’entrar a LETIAM i l’Ives començava ja a tenir importants responsabilitats en el grup.
En aquells temps, Givenchy ja havia estat venut a Veuve Clicquot, malaurada o afortunadament, ja que, en definitiva, a base d’adquisicions, el grup LVMH, Louis Vuiton, Moët Hennessy va acabar formant un veritable imperi del luxe amb marques franceses que fa que continui defensant-se molt be en aquest “negoci global“, on la mida fa la diferencia entre els que desapareixen i els que continuen.
Aquesta era també la política de LETIAM i de fet, els anys que vaig treballar-hi, era una constant la “croissance externe” , que vol dir , créixer comprant altres negocis o fàbriques.
L’Ives va estudiar a Beauvais, a l’emblemàtic col·legí du Saint Esprit, una “institució“ a la comarca on es fomentaven valors a mes de donar coneixements i on va rebre una magnifica base, com no podia ser d’altra manera, en un lloc on “La Rigueur ... Le Respect et ... l’Ecoute“ n’eren la bandera ja des de els seus orígens abans que els avions alemanys la destruïssin completament l’any quaranta. De fet la destrucció va anar molt mes enllà, ja que no solament l’edifici va ser bombardejat sinó que molts alumnes van morir víctimes de la guerra en camps de concentració o metrallats per les carreteres. Es va trigar deu anys a reconstruir el col·legi un cop acabada la guerra i era justament quan devia néixer l’Ives que el “Saint Esprit“ arrencava de nou amb un grupet reduït d’alumnes de sisè.
Entre el Saint Esprit, l’olor arrelat de perfum del seu pare, els viatges amb el 404 a Paris i a Lyon, l’Ives va passar la seva infantesa, com deia el seu pare, coneixent les coses importants i preparant-se per el futur.
...
Som al tercer forat , en forma d’angle, “leg dog” n’hi diuen els entesos . S’ha de jugar un cop de sortida llarg amb un ferro cinc o sis per deixar la bola en posició de donar un cop “d’approche” des de el carrer cap a “green" .
Sortim ... en Miquel, en Lluís i després jo . En Lluís ha de tirar una segona bola perquè la primera li ha anat a un grup d’arbres a l’esquerra i, tal com diuen les normes, davant la possibilitat de que la primera bola no es trobi se’n ha de jugar una altra.
...
No podia treure’m del cap la situació a LETIAM. Mentre anem a trobar les boles per jugar el segon cop, pensava en l’Ives i tot lo que ens havia passat els darrers mesos, abans que jo deixes el grup: la seva “candidatura” a la Direcció Industrial de “La Branche”, els “moviments” al voltant d’aquest nomenament quan Jean Pierre Musson va anunciar que prenia “la retraite” després d’haver cotitzat quaranta anys, amb el dret al cent per cent de pensió i amb l’unica il-lusió de comprar-se un “Mercedes” Vermell. La seva il·lusió de continuar col·laborant com a forestal a la zona del “Beaujolais”.La reestructuració del grup reduint l’estructura fusionant divisions i sobre tot l’ incertesa sobre el futur de la Divisió Ibèrica que jo havia dirigit els darrers anys .
Fa uns mesos, a Montego Bay a Jamaica, davant la Bahía de Cochinos , en una reunió de estratègia corporativa per definir i orientar el futur del grup on el tema principal eren “Els Processos Disruptius” : una nova manera de “re-inventar” els negocis, mentre llegíem “The Innovator’s Solution”, el llibre “bíblia” de la reunió, editat a Harvard, amb l’Ives, ens varem fer dues confessions : una per part seva, explicant-me que “anava” per el lloc d’en Jean Pierre Musson i que aquest era el seu objectiu immediat com a primer pas per prendre la Direcció General de la “branche” uns anys després ... “quasi be res”, i una altra per part meva igual de clara ...
- Ives, vull deixar-ho
- Deixar que ? va dir ell
- Tot això. Estic content de que tu ho vegis tan clar “mon frère» i t’animo a continuar. Saps que penso jo?: primer, que no val la pena i que segueixo sense veure un futur clar per a la Divisió “Ibèrica” del grup i segon, que això del totxo explotarà aviat a Espanya.
L’Ives es va sorprendre molt i aquest va ser el nostre tema de conversa entre “disrupció” i “disrupció” aquella setmana que varem passar junts al Carib “reflexionant” sobre el futur de LETIAM i fent els deures, entre sessió i sessió, per demostrar que havíem entès molt be tot allò dels processos disruptius i que tornaríem, cadascú al seu lloc, mes llestos que abans i amb ganes d’aplicar immediatament les noves tècniques disruptives.
Ell sabia com jo que la meva “confessió” s’havia de guardar en secret perquè en un grup “d’alta velocitat” con LETIAM un dubte com el meu s’interpreta immediatament com una falta d’ambició que no pot acabar d’altra manera que en una separació (com així va ser uns mesos després). Una separació amigable, sense “fer-se mal” després d’un temps d’anar “vegetant” veient com les oportunitats que apareixen se les emporten, sistemàticament, els altres.
LETIAM , com tot els grups que cotitzen a borsa, no vol embolics ni mals rotllos amb ningú que els pugui perjudicar l’ imatge o donar peu a una pregunta inconvenient durant la junta d’accionistes del mes d’abril.
Tinc un amic en el grup que va perdre la confiança de la Direcció quan en una reunió distesa va fer un comentari que el seu cap no li va perdonar mai. Va gosar dir que aquell any tenia ganes de fer un mes sencer de vacances perquè ho necessitava. Això va ser interpretat com un símptoma tan gran de feblesa i manca d’ambició que en la següent reestructuració del grup va passar de tenir la màxima responsabilitat comercial a ocupar-se del desenvolupament del grup a Txèquia amb la responsabilitat sobre una petita planta sense futur. Mai va aconseguir aixecar aquella fàbrica i enfrontar-se als fabricants alemanys de teules que tenien el mercat absolutament controlat per quantitat i per qualitat.
M’ho va explicar una nit en aquell famós sopar al Opera Grill de Praga on en honor meu va sonar el “España Cañí”, ell no tenia cap dubte del que havia passat. Mai ho sabrem però estem segurs que el seu cap , un enginyer “politechnyque”, gran “atleta”, maratonià, que havia preferit posar la central lluny de Paris malgrat que era allà on ell tenia la seva família perquè era millor per l’empresa, el va “arraconar” directament.
Els anys m’han fet convèncer de que es pot dirigir tan be un grup des de Barcelona com des de Madrid si tens fàbriques a tota la península. Al cap i a la fi estàs viatjant tota la setmana i tinguis on tinguis la teva taula sempre està buida perquè no hi ets gairebé mai. Dit això, si un “dimarts” pots dormir a casa, això fa canviar molt la perspectiva de la teva vida, el contacte amb els teus i el rendiment en la feina.
Al meu entendre “l’atleta” es va equivocar posant la central lluny de Paris i enviant al meu amic a Praga.
Per part de l’Ives, i les seves pretensions de “pujar” dins l’estructura del grup, no vaig poder menys que recordar-li que ell no tenia el diploma de l’Ecole Polytechnique que es característica comuna de tots els grans “patrons” a França .
El “club” de l’Ecole Polytechnique, es un club selecte de Directius, que formen un veritable “lobby” i tenen copats els primers llocs dels organigrames d’empreses tan emblemàtiques com Alsthom, Nissan, Air Liquide, Lafarge, Airbus, Peugeot, Pechiney, Saint Gobain, Valeo ... i un llarg etcètera de multinacionals de primera Divisió, com començava a ser-ho també LETIAM . Per l’Ecole Polytechnique havien passat, des del segle divuit, personatges com Cauchy, Poisson o Becquerel i el lema “tout pour la Patrie, la Science et la Gloire “ es prou clar.
!Com podia l’Ives “atrevir-se” ni tan sols a competir amb aquells “Polytechniques” . Ell tenia un “Grand Diplôme”, com diuen els francesos, era un Enginyer Superior, com jo, però de Limoges, no del “Polytechnique”.
El meu comentari, però, no el va desmotivar per res i l’Ives es va limitar a dir que algun dia les coses tenien que canviar i que si feia els mèrits necessaris podia accedir a una gran Direcció un “enginyer dels altres”, un bon enginyer , un de normal.
L’aspecte de l’Ives, encara no ho he explicat això, es absolutament impressionant, deu fer un metre i noranta o mes centímetres i pesar mes de cent quaranta quilos. Es un veritable “gal” dels de pel·lícula, dels que apallissaven als romans .L’Ives impressiona, te’l pots imaginar perfectament com a un gran “patron”, el mes fort, que encara es porta això .Potser si que arribaria a d’alt de tot.
...
Hem trobat la bola d’en Lluis, la primera que havia anat als arbres, i te un cop ben difícil ja que, sense haver sortit de la zona límit, esta en un “ruff” dolent. Malgrat això, demostrant que es un mestre de “l’approche”, envia la seva bola al costat de les nostres, al mig del carrer, tot a punt per fer el veritable “approche” d’entrada a “Green”.
Porta un cop mes que nosaltres en aquest forat però per ser la seva primera experiència en golf “gran” esta jugant magníficament.
Ara que estem tots a “green”, veiem les boles de sortida d’en Johan arribar. Està fent mulligans. Decidim que abans de “puttejar” nosaltres, “marquem” les boles i ens esperem al costat del “green” deixant que el Johan acabi i el deixem passar.
Finalment el nostre “perseguidor” es deixa veure i li fem una senyal que entén perfectament .
Això ens ha permès veure un magnífic cop d’”approche”, seguit d’un “putt” ben precís que li ha donat un “Birdie”. Tenia públic i s’ha lluït com mai.

En Johan, simpàtic com sempre, ens saluda. Ell sap que es un personatge admirat i estimat i fa un comentari sobre el camp, el temps i se’n va cap el quart forat mentre nosaltres ens disposem a “acabar” aquest tercer.

Segurament ja no veurem mes en Johan, avui, com no sigui al restaurant quan acabem.

Cap comentari:

Publica un comentari

Arxiu del blog