CorreBDN amb #RUNFORBOSTON

CorreBDN es consolida com un dels millors equips de la ciutat. Un plaer correr amb aquesta gent.

El Lider de la segona ma TROC a REUS

TROC. REUS

Reportatge a Canal Reus
Resumen a mostrarContenido completo

LA SEGONA MA UN MERCAT EN EXPANSIÓ - TROC.COM el lider europeu amb mes de 200 tendes , 7 a Catalunya , BUSCA FRANQUICIATS

IMATGES DEL TROC DE BADALONA

Resumen a mostrar Contenido completo

EL DAFO VA CREIXENT ... ARA AMB LA COL·LABORACIÓ DE CARMEB

Gracies Carme

Continuem construint l'anàlisi objectiu del nou Ajuntament de Badalona

salutacions

En Groc les aportacions de Carme B.

 envieu-me comentaris i els afegim

Fcesc

ANALISI "DAFO" ALBIOL ALCALDE - OBJECTIVITAT EN LLOC D'APASSIONAMENT

Els qui tenim un clik "tècnic" , necessitem de vegades objectivitzar les coses amb les eines adequades , i un anàlisi SWOT ( Strengths, Weaknesses, Opportunities, and Threats) , en català , Avantatges , Inconvenients , Amenaces i Oportunitats , em sembla el més adient per fer una reflexió objectiva sobre el nou Ajuntament de Badalona.

Això es el que he trobat.

Ajudeu-me s.v.p. a millorar-lo si veieu algun element més que de ben segur n'hi ha.

Es molt efectiu i saludable.

Nou Troc a Terrassa . Troc.com continua creixent a Catalunya

S'acaba d'inaugurar el nou Troc de Terrassa.

A la sortida 22 de l'autopista de Manresa , just a l'entrada de Terrassa , podeu trobar el nou Troc que donarà servei a aquesta ciutat que fins avui havia d'anar a dipositar o comprar al Troc de Sabadell.

El Valles Occidental queda aixi perfectament servit d'aquest interessant servei de Mobiliari i objectes de segona ma  sota la marca Troc , lider europeu amb quasi be trenta anys d'història i èxits.

Troc es un bon cami per a l'auto-ocupació en una activitat creixent i en fort auge a tot Europa i també al nostre país.

Dessitgem molts èxits a Mario Longueira i al seu equip.

Si necessiteu vendre qualsevol Moble u objecte que no utilitzeu , recordeu que podeu trucar al Troc més proper. Ara cada cop més gracies a l'extensió de la xarxa.

Troba el magatzem Troc.com mes proper

Video de la inauguració: http://www.terrassadigital.cat/detall_arxiu/?id=7514

 Contenido completo

TROC BADALONA - PROGRAMA NINES RUSSES 17-3-2011

Interessant reportatge de les botigues de segona ma a Badalona. Troc de Badalona al Poligon le Guixeres , obert des del mes d'Octubre de l'any passat,  comença a ser un passeig habitual de molts badalonins que s'hi acosten a veure les novetats que arriben cada día.
http://tvbadalona.xiptv.cat/video/43097/17-de-marc-de-2011?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

INSISTINT EN EL "CAPITAL DISPONIBLE"

A aquestes alçades de la crisi i si li sumem els efectes del tsunami i de l'altra crisi, la de les Caixes i Bancs, que encara no ho ha dit tot, estic segur que ningú dubta ja que hem de fer un pas enrere en moltes coses. I es que ens havíem enlluernat tots amb aquest concepte de "l'estat del benestar".

Si es tracta de trobar recursos, crec que hauríem de ser mes intel•ligents amb el tractament de l'atur i dels aturats.

Primer alguns aclariments i es que de vegades escoltem dir que la cotització a la seguretat social durant tants anys ens dona dret a gaudir d'uns mesos de quedar-nos a casa mentre busquem feina, i, en part, es veritat, en l'aspecte literal de l'expressió, però està clar que aquest no es l'esperit de la llei.
Segur que al voltant nostre coneixem casos en els que després d'una feina eventual de transició, el nou "aturat" es pren la nova situació com una espècie de moratòria entre ell/a i una ocupació , que no sap encara quina serà, però que pot esperar mentre hi hagi subsidi. 

També vull aclarir, a qui hagi arribat a llegir fins aquí, que entenc que el que vaig a dir pot ser interpretat com mes o menys políticament correcte , però es una reflexió que fa temps em faig i que potser d’aquí a uns anys, quan canvií la llei perquè la situació actual sigui insostenible, trobarem al rellegir-ho que no ho era tant d’incorrecte.
Titulava jo aquest post com : Insistint en el "capital disponible"
I es que m'han agafat ganes de escriure-ho quan he llegit la quantitat d'obres necessàries, escoles , hospitals , estacions de metro, que s’aturaran per manca de pressupost. 

Tots sabem que una de les grans partides de cost de qualsevol obra , sinó la mes gran en molts cassos, es la ma d'obra.

El raonament es senzil: tenim milions d'aturats; molts buscant feina activament amb força dificultat, altres compaginant la "feina" de buscar feina amb una formació que li donarà mes opcions, altres, de ben segur no la majoria però milers, "gaudint" d'aquest període de "carència" ocupacional vivint del subsidi "meritat" i finalment, el que m'emprenya mes, els que amb una actitud totalment incívica, insolidària i reprovable, busquen el com i el què , trobant la manera de rebutjar ofertes de treball proporcionades per l'agència i treballant de negre per "viure" del "cuento".

Si no prenem distancia del problema resulta que la llei , els drets, els que ho fan bé ( que son molts), el políticament correcte etc.. no ens deixa "pensar bé". Si ho fem i ens allunyem una mica de tots aquests "lligams" ens en adonarem que tenim centenars de milers d'aturats disponibles , cobrant un subsidi , en molts casos per no fer res ... i n'hi ha de coses per fer.Es pot doncs fer millor.
Des de donar els diners a les empreses perquè puguin contractar amb els mateixos diners el personal que necessiten, a manera d'ajuda per tirar endavant el negoci o empreses que comencen amb totes les dificultats pròpies dels start-up, fins que la pròpia administració gestioni aquest capital disponible perquè en lloc d'estar ociós estigues actiu i contribuint.

No es fàcil. Ara ens sembla impossible. 

Quan no es pugui pagar no hi haurà mes remei.

EL PAPER DE LA SOCIETAT CIVIL

Quan tocava fer-nos grans ens hem endormiscat amb creencies tan "confortables" com que a l'escola ja ens educarien els fills, que quan perdéssim la feina tindriem uns mesos de "reflexió" pagada per planificar el nostre futur, que no calia estalviar perquè el banc ens deixaria allò que necessitesim sobre tot per comprar allò que no necessitavem (ho vols... ho tens) o que al primer refredat ens atendrien a urgencies de Can Ruti o de l'Hospital de Badalona (que estan per altres coses).
No pot ser una visita a urgències a mitja nit perquè la "mare" se n'ha adonat que esta a punt de donar una papilla al seu fill on li van programar , entre altres components, una mica de pastanaga i no en tenia. (Això es un cas real) o que colapsem els serveis d'atenció als nadons perquè la pròpia administració programa onze visites (no soc precís aquí)  durant els primers catorze mesos de vida, oferint i garantint un servei que no podem pagar.

Tot això ens ha portat a fer-nos petits. Hem passat d'escombrar l'entrada de casa a exigir que la màquina passi cada dia i que ens recullin la brossa també cada dia.
Ens hem tornat tan incoherents que condemnem en privat els botellons i incivismes varis però critiquem en públic l'actuació de la guàrdia urbana quan  fan el que han de fer.
Ens creiem amb molt mes drets que no pas obligacions com a ciutadans i ciutadanes.

Avui a la Vanguardia hi ha un article sobre el que Cameron està preparant a UK i el panorama és dur de veritat. No sé si cal tant i tampoc crec que pugui tant, però es bo llegir-lo perquè mereix una reflexió en profunditat.
Respecte el fet que la societat civil recuperi un paper més important, crec que es una necessitat i n'estic completamet d'acord ... però ens haurem de fer grans.
Entre una administració ineficient que no podem pagar i una privatització a fons, que en alguns casos no convé, hi ha una racionalització dels serveis, centrar-nos en lo fonamental i reorientar la "formació" de les generacions futures fomentant l'empreneduría i la iniciativa sense oblidar els valors del treball en equip. Crec que serà l'única manera d'assegurar la important aportació que ha de venir de la pròpia societat civil organitzada.

LA PRIMERA MITJA

En Josep i jo varem correr la nostra primera mitja marató a Barcelona. Vam començar amb seny i la por que teniem d'arribar al km 10 pensant que faltaba una altra cursa es va esvahir quan no ens varem adonar que haviem passat el 10 i vam veure la marca del km. 11. A partir del 18 vam començar a avançar gent amb el convenciment ja de que ja acabavem i el temps al voltant de 2h i 14' ens va semblar un gran triomf, sobre tot per com varem acabar.
Un gran día.
Uns dies despres vaig veure un amic, bon corredor, que em va explicar que havia plegat al km.9 i es que això de correr, apart d'estar entrenat , que es fonamental i necessari però no suficient, es quelcom molt mental i sembla mentida com vas visualitzant els recursos , el temps , el que falta , les forces . T'escoltes i saps que arribaràs o que no.
Per ser la nostra primera mitja vam tenir rentat, esbandit, centrifugat , pluja, vent etc.. que van afegir un punt d'èpica.
Ara a preparar la Marató.

LA PLATJA DE BADALONA 13 DE FEBRER DEL 2011 UN DIA ESPECIAL

S'ha anat alçant el dia, lentament,
i hom diria que s'ha posat de festa
fins i tot el mar duu un vestit d'argent,
regal del sol, que lluu d'un roig ardent
que fa més viu el groc de la ginesta.

Miquel Estruch i Traite

 I LEFT MY SOUL THERE
DOWN BY THE SEA
                                    ... Contenido completo

EL TROC JA ESTA A BADALONA I AVIAT A TERRASSA , TENDES QUE S'AFEGEIXEN A LES DE CASTELLÓ, VILANOVA, REUS, SANT BOI, SABADELL I GIRONA

 

Els TROC'S continuen creixent. Fa uns mesos a Badalona al Poligon les GUIXERES i d'aqui a unes setmanes a Terrassa.
 
Dos conceptes animen l'expansio de la xarxa , l'autoocupació i la sostenibilitat. 
Es un bon projecte.
 
Els que encara no coneixeu aquesta formula us convido a entrar-hi a traves del web www.troc.com

Us agradarà el concepte i també podeu treure uns diners de tot allò que no feu servir a casa i encara esta en condicions  
CONEIX EL TROC

Quina casualitat !! la foto de la Vanguardia del dia després ...

Uns esforçats entre els 58.000 de la cursa dels magatzems de Plaça Catalunya...
En aquest tros pujavem a Montjuich ... i es nota !!

 us sona alguna cara?

“PACTE DE NO COMPETÈNCIA” - FORAT Nº 1 - OCTUBRE 2005

“ M’agrada aquesta sortida” ... diu en Miquel .

Ens trobem en el “tee” del primer forat del Muntanyà . En Miquel es un veritable expert, no com nosaltres, jugadors de cap de setmana .

En Miquel ha aconseguit allò que tots perseguim, temps lliure per anar a tirar unes boles, fer uns forats qualsevol dia feiner o senzillament fer tot allò que durant anys ens hem estat lamentant que no podíem fer.

Ara, també jo estic a punt d’aconseguir-ho ...

... Va ser ell qui em va regalar els primers pals amb què vaig començar a jugar al golf ara fa uns anys.
En Lluís s’ha afeccionat aquest any , comença a dominar els Pitch&Puts i s’ha deixat convèncer per venir a fer divuit forats “de veritat”.
Amb en Lluís ens coneixem de ben petits quan anàvem a l’escola junts i després també hem coincidit a l’agrupament escolta i a l’Escola d’Enginyers. Les nostres vides han estat molt paral•leles però, ben diferents.
 

L’Oscar, el meu soci, és el primer cop que visita un camp de golf i ens acompanya. Fa la caminada amb la promesa d’un bon dinar plegats quan acabem.
Com era d’esperar i després d’un petit comentari alliçonador i encoratjador per a la resta de jugadors, en Miquel ha agafat la fusta i després d’uns petits moviments de tanteig ha projectat magníficament la bola mes enllà del pont de pedra, al bell mig del carrer . En un cop de mes de dos-cents metres la bola passa amb una elevació perfecte per sobre de l’aigua .
Quan ho tens dominat ja no t’hi fixes amb això de l’aigua, en canvi, al començament, es com una obsessió .
L’Oscar fa cara de “bones sensacions” i està disfrutant, de ben segur, amb l’estètica del moment.
La sortida del Muntanyà, des de un lloc força elevat respecte el camp, fa que després d’un bon cop com el que acabava de donar en Miquel la bola agafi molta alçada i arribi a l’altra costat després d’un llarg vol .
Aquest moment representa tot allò que venim a buscar al camp de golf, la combinació d’aquell silenci absolut, només el vent, trencat per aquell sorollet especial de bola ben tocada, la velocitat que ràpidament agafa la bola, el swing del cos del jugador i el seguir la trajectòria amb la mirada fins al final.
… Ha estat un moment magnífic.
Una altra de les coses fantàstiques dels partits es que malgrat es facin bromes i comentaris hi ha un respecte extraordinari i un silenci absolut quan algú està a punt de donar un cop. Forma part de lo que se’n diu les normes d’etiqueta, un dels grans encerts d’aquest esport, perquè aquest respecte i silenci apart de permetre la concentració del teu company de joc permet gaudir dels sorolls del camp, dels ocells, de l’aigua, del vent ... i d’aquell tan especial sorollet de la bola al sortir .
En el partit d’avui falta l’Ives que finalment no ha vingut a Barcelona perquè un treballador sota la seva responsabilitat ha tingut un greu accident a la fàbrica de Beauvais, al Nord-oest de Paris.
L’Ives el vaig conèixer a les primeres trobades de Directius del grup a Paris deu fer uns onze anys quan encara aquestes trobades servien per a fer relacions personals i no solament per a la presentació de resultats. Quan dimarts passat el vaig trucar sabent que havia baixat a visitar la seva família a Toulouse i li vaig proposar de passar el cap de setmana a Barcelona no ho va dubtar ni un moment, n’és un enamorat . Fins i tot sempre proposa fer “reunions de treball” a Barcelona, amb l’excusa de visitar una fabrica del grup i ja n’hem fet dues però en realitat és ell qui vol venir perquè s’hi troba molt bé i li agrada molt l’ambient, el clima i el menjar.
Per desgracia el dimecres vaig rebre un mail d’ell dient-me : “ja et trucaré …, accident greu a Beauvais …” . Aquest accident li ha fet canviar l’agenda i no baixarà . El vaig trucar ahir per saber com estaven les coses perquè després d’onze anys de treballar en el grup sé lo que suposa que una de les teves fàbriques tingui un accident greu.
En els darrers anys hi ha hagut dos accidents mortals per negligència dels operaris, però, com es sabut, i és norma de grup, les negligències dels operaris són les nostres i el que ve al darrera és un rosari d’investigacions, preguntes, trucades i responsabilitats, de tot tipus , fins i tot penals quan la cosa va de debò . Es per això que hi ha un “interessant” document, la “délégation de pouvoir”, signat per tota la cadena de comandament en el qual des de a baix fins a d’alt de l’organigrama es manifesta el perfecte coneixement de les normes i la assumpció de la responsabilitat delegada per el teu superior immediat . Es un document amb un títol ben estudiat perquè si l’anomenessin “delegation de responsabilité” s’entendria més aviat. Això de la “delegació de poders” es un fantàstic joc de paraules per dir en definitiva que t’han donat l’autoritat per haver fet lo necessari per evitar el problema i en cas que arribi ... estàs fotut.
Sabia com estaria l’Ives i per això el vaig trucar al seu despatx de Lyon i s’hi va posar Fabienne, la seva secretaria :
- LETIAM groupe … Siège de Lyon … Fabienne a l’appareil …
- Bonjour Fabienne …
- Bonjour Fernando … ça va ?
Malgrat que ja fa uns mesos que he deixat el grup, la Fabienne m’havia reconegut ràpidament ja que encara que el meu francès es força bo el meu accent deu ser inconfusible per a tothom i gaire be sempre em reconeixen de seguida per telèfon.
Això de Fernando ve des de el començament . Al grup molt poca gent em deia Ferran, per be que ho prediqués . Fernando, espanyolitzat, els hi deu agradar mes. Jo era, de fet, l’espanyol de l’equip de Direcció. Tampoc els puc retreure lo de Fernando que al cap i a la fi es lo que diu el meu document d’identitat i es com figuro oficialment en tots els registres del grup . Mai m’ho vaig canviar, per comoditat, ho he de reconèixer.
- ça va … ça va … comme l’Olympique de Lyon.
… els comentaris futbolístics els hi encanta a la gent de Lyon i la Fabienne malgrat viure a Saint Etienne es de l’Olimpique, sobre tot ara que esta fent una bona campanya ja que va primer a la lliga amb dotze punts d’avantatge sobre l’Auxerre i tretze sobre el Paris Saint Germain.
- Oui, est-ce que vous avez vu les résultats du dernier week end ? …
continuava la Fabienne …
… no els havia vist però li vaig insinuar que si, que sabia que l’Olimpique havia tornat a guanyar
- Fabienne, j’ai besoin de parler avec Mr. Croisseaux
- Je vou’l passe, bonne journée Fernando …
- merci Fabienne.
Tal i com imaginava l’Ives anava molt atabalat ja que l’accident a Beauvais havia coincidit amb el tancament del “Budget” 2006, la preparació de la RTO ( Réunion Trimestrielle Opérationnelle) per preparar el “Quarterly Review” a Paris, i també amb la reunió REX (Réunion d’Exploitation ) del tancament de Setembre a Lyon.
- Fernando ... “ça va?”
- Això dic jo, com estan les coses ?
- Ja ho veus, a qui se li acudeix de netejar el vis d’alimentació de la sitja sense aturar-lo. La primera norma de seguretat del grup : prohibida tota intervenció amb les màquines en marxa . Ah! i es tracta de l’encarregat del manteniment de la preparació de terres, no t’ho perdis . Però com ho haurem de dir?, en quin idioma, perquè la gent sigui responsable? . Ja t’imagines el merder que tinc muntat, el pobre home ha perdut un braç i ha caigut des de cinc metres d’alçada. Se’l van endur a l’hospital sense coneixement . En aquest moment em trobes precisament, preparant “l’arbre des causes” (1) amb el meu equip de la fàbrica de Beauvais.
No fa gaires mesos tots dos varem participar en un seminari organitzat pel grup per formar els directius en la gestió de situacions de crisi associades a un accident mortal o molt greu . Què s’ha de fer, què s’ha de dir i no dir, amb qui s’ha de parlar i amb qui no, quines son les prioritats i l’ordre de les actuacions. Es veritat que darrera d’aquestes formacions hi ha un veritable interès en fer les coses be però també hi ha un interès en no donar cap pas en fals que pugui perjudicar la companyia i no ho dic en to crític . Jo ho veig be sobre tot quan penso que per mes que hi hagi una responsabilitat subsidiària per part del grup en aquests casos, d’entrada, qui es troba emmerdat ets tu, en aquest cas, l’Ives, i que per mes esforç que fem en la prevenció sempre hi ha un brètol que s’ho salta .
- No cal que et digui que no baixo a Toulouse aquest cap de setmana així que fes un Birdie en nom meu. Ho haurem de deixar per un altra dia
- Si necessites quelcom, ja saps ... imagino que deus estar amb pressupostos, RTO ...
- Si, però, això no es problema ja que tant les vendes com la producció d’aquest trimestre han estat excepcionals i també el resultat així que serà una simple presentació.
- “...ça va bien se passer “
va dir literalment. lo que expressava que ho tenia dominat i que el que realment l’amoïnava era l’accident.
- hi haurà poques preguntes complicades de respondre, va continuar, però tinc mes de cinquanta quadres a preparar així que entre una cosa i altra haure de treballar tot el cap de setmana.
El vaig veure realment atabalat i vaig preferir no destorbar-lo mes. De fet s’hi va posar perquè era jo ja que en aquestes circumstancies el mòbil està en “répondeur” i la Fabienne sap què fer segons qui el truqui.
- … ja ens trucarem
- Records a tothom i ja m’explicaràs com us ha anat.
Em sabia molt greu que l’Ives no hagués pogut venir a Barcelona perquè estava segur que l’ambient del Muntanyà li hagués agradat molt .
L’Ives no es un gran jugador de golf però fa molts anys que juga i es dels que la “toca” be. L’últim partit que varem fer junts van ser uns forats a Lamotte-Beuvron, ja fa molts anys, prop d’Orleans al sud de Paris, aprofitant una reunió « EUROPA », on, apart de les reunions de treball s’incloïa una activitat esportiva i tots dos varem apuntar-nos a golf. De fet era un partit de “costellada” que per lo únic que va servir va ser per a conèixer-nos millor i enfortir una relació que amb el temps ha esdevingut una bona amistat.
Estava jo capficat amb aquests pensaments quan …
- Va Ferran que surts tu
En Lluís ha sortit amb un ferro set per assegurar com a bon jugador de Pitch&Putt i ha fet un cop curt, d’uns cent metres, per quedar-se just abans del pont i “passar” a l’altre costat amb un segon cop. M’ha semblat una magnífica estratègia per un jugador inexpert com ell i m’ha fet pensar com anem canviant tots amb el temps. Uns anys enrere, en les mateixes circumstancies, n’estic segur, en Lluis hauria sortit amb fusta i ni que fos necessari tirar dues o tres boles més, perdudes en el llac, ell hagués passat a l’altra banda d’un sol cop de sortida.
He posat la meva bola al “tee” i després d’uns petits moviments d’escalfament he « connectat » un bon cop amb la fusta tres que situa la meva bola no gaire lluny de la d’en Miquel, qui, de seguida, fa el comentari sobre la meva progressió i la diferencia en seguretat i estil respecte l’últim cop que havíem jugat junts en aquest mateix camp.
- Oscar que et pareix això, t’animes?
li dic, després de la tranquil•litat d’haver resolt be la meva sortida. El primer cop es fonamental quan no jugues sol i els jugadors s’estudien l’un a l’altre per “endevinar” les possibilitats de cadascú.
L’Oscar es Valencià i sense adonar-me’n quan parlo amb ell utilitzo, potser de forma incorrecte i barrejada, paraules del Valencià .
Sempre m’ha passat i de fet crec que es una de les meves virtuts, si se’n pot dir virtut d’això, i es que m’integro ràpidament en els usos costums i argots de la gent amb qui convisc, sigui a París, a València o a Albacete.
Això em passava a França quan, després de tants anys, ja deia com ells que “…on prendrà la bagnole pour aller au resto a prendre le p’tit dej avec les ga d’l’usine …” forma absolutament incorrecte, però popular, de dir : “…agafarem el cotxe per anar al restaurant a esmorzar amb la gent de la fabrica “
Mes d’un cop algun amic francès m’havia dit que anés amb compte amb aquestes expressions després d’escoltar-me dir, de forma espontània : “demerde-toi...”, per dir-li a algú que resolgués ràpidament un tema complicat, expressió que, si be popular, algú podia interpretar malament i mes venint d’un espanyol.
Amb L’Oscar som socis a EPP, “Enginyers per projectes” . De fet nomes ho soc jo d’enginyer, ja que l’Oscar es economista, un ESADE dels antics, però ell compagina això amb d’altres activitats en l‘àmbit dels recursos humans i de la consultoria estratègica.
Les coses ens van força be i com diem sempre no ens falten idees. Precisament en aquest moment en tenim alguna d’aquelles que el primer dia et semblen estrambòtiques al segon dia ja comences a trobar-la interessant i finalment acabes trobant-la genial i ... a córrer, perquè ho veiem tan clar que estem segurs que algú ens la trepitjarà .
Quan li vaig dir que el partit de golf seria una passejada pel camp de mes de cinc quilòmetres no s’ho va pensar gens ja que li convé caminar i li agrada molt “ respirar muntanya “. Encara no hem començat i ja es veu que l’Oscar s’ho esta passant be, a més, en Miquel, que del grup es l’únic soci del club, es un magnífic amfitrió i des del primer moment hi ha hagut química amb l’Oscar i en Lluís.
Conec en Miquel des de fa també molts anys i es com un filòsof posat a empresari . Combina perfectament una saviesa i una intel•ligència innata amb una sensibilitat exquisida. Només ens veiem molt de tan en tant però es d’aquella mena de persones que quan el trobes sembla que va ser ahir que ens varem veure per darrera vegada.
Quan baixem cap el pont per anar a trobar les boles, veiem un jugador que se’n va cap et “tee” de sortida, es en Johan.
Com tothom sap, en Johan va venir a Barcelona fa molts anys i ja s’hi va quedar i el Muntanyà es gaire be casa seva . Tothom el coneix i apart de molt famós es un tipus molt simpàtic, sobre tot, quan el trobes en un ambient relaxat com aquest.
Ens saluda amb la ma, donant-nos a entendre que no ens preocupem, que ja sap que estem en el camp i que no sortirà fins que ens perdi de vista . Be, de fet, nomes ha aixecat la ma, però ens hem entès de seguida .
No seria el primer cop que un distret surt quan encara hi ha gent en el carrer i s’escapa un cop de bola que ha acabat amb algú a l’hospital.
Tenir en Johan “jugant amb nosaltres” ha donat un interès addicional a aquest mati.
En Lluís agafa un ferro cinc i sense problemes passa a l’altra costat traient-nos ben be uns cinquanta metres, amb un cop de mes, es clar.
Suposo que hi ha moltes maneres d’enfocar un mati de golf com aquest, en el nostre cas, i parlo de tots, les prioritats son fer salut, distraure’ns de les cabòries de la setmana i aprofitar per petar la xerrada entre forat i forat .
La tarja d’anotació dels cops hi ha dies que ni tan sols la fem . N’hi ha prou en comptar com anem per sobre o sota “par” i ens preocupa ben poc si el “Birdie” el “Boogie” l’hem fet al forat dos o vuit . De vegades ni comptem . I s’admeten “mulligans” que son aquelles sortides addicionals, no permeses en competicions serioses, que fem quan la primera no t’ha agradat gaire encara que la bola es trobi al mig del carrer . Ho fem per “disfrutar”.
De moment, no hi haurà “mulligans” perquè en Johan espera i lo normal es que anant ell tot sol i sent nosaltres tres a jugar el deixem passar per comoditat de tots . Segurament aquest fet es produirà en el tercer o quart forat, i aprofitarem per saludar-lo.
En Lluís està content perquè “jugant” els seus ferros” controla la situació i es evident que el que menys l’importa era si aquest “quatre” el farà en “sis”, que es lo mes probable . Lo important per ell es anar per el mig del carrer, tocar-la be, i arribar a “green” amb un màxim de quatre cops, en du dos i es veu en cor d’entrar a green des de la seva nova posició amb un ferro set, el seu preferit, un dels ferros mes agraïts i versàtils. Un cop travessat el pont em fa el comentari de lo be que se sent i lo agradable del grup . De fet no calia explicar res perquè se li veu a la cara.
En Lluís treballa a “la SEAT”, a Martorell, com a Director de Qualitat . Es un home molt meticulós, que “mirant” una mica “veu” mes coses que molts altres que “miren” molt i la seva vida ha estat molt marcada per la política i la militància.
Es un home amb una actitud sempre crítica amb tot lo que l’envolta i també amb la seva empresa .
Aquesta actitud li va costar un enfrontament amb els seus caps quan va presentar un informe sobre el cost del TQM (Total Quality Management), tant de moda, expressant de forma documentada y seriosa els seus dubtes sobre l’interès de continuar aplicant algunes practiques ruïnoses per l’empresa .
Després de passar molts anys junts de petits per la coincidència d’escola i d’agrupació escolta el vaig retrobar l’any setanta-dos en un míting que Jordi Pujol va donar en la sala d’actes del col•legi d’Enginyers Industrials a Barcelona. En Lluís era “delegat” de classe i em va sorprendre que un militant del PSAN amb una marcada línia marxista s’interessés per un home, també de marcats ideals politics i de gran compromís persona però que vivia en un altre mon que no te res a veure en el que es bellugava en Lluís i els seus correligionaris. Recordo perfectament els comentaris d’en Lluís després del míting de Pujol :
- Ferran escolta aquest “tio” perquè lo que diu val la pena.
Jo ja coneixia de oïdes Jordi Pujol però en Lluis ho sabia tot.
Esta clar que en el cas de Pujol, el seu compromís personal, el Consell de guerra i l’empresonament per els seus ideals, li feien guanyar el respecte de qualsevol persona amb un mínim d’inquietuds i sentiment de “país” fins i tot de la gent del PSAN.
Uns anys mes tard, acabada la carrera, on en Lluís va demostrar ser un superdotat capaç de discutir els polígons de Mikusinsky i les series de Fourier amb el catedràtic de Càlcul, es va posar en política i a les eleccions municipals del setanta nou es va presentar a les llistes del PSUC, en les darreres posicions, això si, ja que ell tenia clar que lo seu no seria la política, però el fet d’estar interessat en treballar professionalment d’enginyer i fer lo que li agradava no excloïa la militància .
Un altre punt que tenim en comú amb en Lluís es l’interès per la música i de fet, apart de tocar amb mes o menys encert alguns instruments musicals, ens agradava a tots dos anar als concerts . Els anys que varem passar junts a l’ universitat van ser especialment rics en aquest aspecte. Recordo perfectament una tarda al ZELESTE, al carrer Plateria que en aquell temps era el “temple” sagrat de tot lo que es coïa a Barcelona, musicalment parlant, quan vaig veure per primera vegada Toti Soler i la seva “cuca” asseguda en una taula de la primera fila. Toti era el music que m’hagués agradat ser i la cuca representava aquella font d’inspiració que a mi m’hagués agradat tenir, però, en aquell temps, pesaven molt els “trimestrals” de Càlcul, d'Àlgebra i de Geometria Descriptiva i nomes es podia ser Toti Soler si eres Toti Soler mentre jo era un estudiant d’enginyeria que s’havia ficat en una de les especialitats mes difícils.
L’altre “guru”, per nosaltres, era en “Quico”, en Pi de la Serra. Mai ha estat reconegut com a gran figura, com Llach o Raimon, de la mateixa manera que Toti sempre ha estat una mica a l’ombra d’ algú encara que aquest algú fos un tipus tan sensacional com l’Ovidi. Malgrat això, per a mi son els mes grans musics de tota aquella generació .
Especialment emocionant per a nosaltres va ser el recital d’en Quico a “Farmàcia”. Aquests recitals sempre tenien el component de risc “adrenalinic” d’una possible intervenció de la policia, un desallotjament inesperat, amb les garrotades corresponents associades i la possibilitat de que tu en fossis un dels “agraciats” . Aquell va acabar be .
També van ser molt complicats i “distrets” els anys que varem viure junts amb en Lluís a L’ universitat : Puig Antic, L’atemptat de la sala de Festes Scala, la vaga d’arquitectura, les intervencions de la policia a cavall en el districte universitari, els tancaments de tot el districte a l’Escola D’enginyers, la mort d’una estudiant de química per un pot de fum llençat per un brètol amb pistola, el procés de Burgos, la mort de Franco, aquell forat de bala : quan una va entrar a l’escola des de la façana principal i va sortir per els vidres posteriors al costat de l’escala de la biblioteca sense ferir a ningú, afortunadament. Forats que van deixar allí com a testimoni durant molts anys .
També van ser anys on apart de la musica “compromesa”, vivíem molt intensament l’altra música de Barcelona amb l’orquestra Mirasol, Locomotora Negra, Pegasus, Gato Perez i tot lo que venia de fora, especialment Dylan , Marley i els supervivents d’aquell WOODSTOC del seixanta nou, en aquell moment ja grans figures com els Whoo o Coocker .
Després de l’escola ens hem anat veient amb en Lluís però molt de tant en tant ja que malgrat tenir la mateixa formació i molts interessos i gustos en comú hem seguit camins molt diferents.
En Lluís ha compaginat sempre la seva “militància” política amb la seva professió d’enginyer amb un equilibri quasi be perfecte . No ha destacat com a polític ni ha fet grans coses professionalment parlant però sempre he pensat que ho ha sabut fer molt be.
Jo després d’uns anys de barallar-me amb els enginyers mes “llestos” del mon : els de Ford, Nissan o Renault, entre d’altres, vaig completar la meva formació amb un MBA i vaig dedicar-me a la Direcció d’empreses . Vaig proposar-me, i, si mes no ho provaria, jugar a “primera divisió” .
Vaig marxar de Barcelona fitxant per un grup Multinacional i li vaig dedicar els darrers onze anys .
Exactament igual que l’Ives Croisseaux, tots dos, ell a França i jo a Espanya, ens varem dedicar a fer gran l’empresa, creixent professionalment també, però sacrificant, i aquest era el cas, moltes altres coses relacionades amb la família i amb un mateix.
La diferencia entre l’Ives i jo es que ell continuava encara en aquesta carrera d’alta velocitat i ho tenia clar .
Jo no.
...
Després de diferents cops “d’approche” mes o menys encertats estem tots a “green” . Aquest es sempre un moment especial perquè es la clau, t’ho jugues tot, després de fer un esforç per arribar aquí en el menor nombre de cops possible una badada et fa afegir un o dos cops mes i “carregar-te” tota la feina feta durant el recorregut. De fet anem tot bastant be, en Miquel i jo estem a “green” en dos cops i en Lluís en tres . Els "putts" son tots molt semblants, no hi ha “Birdies” . Val a dir que els cinc cops d’en Lluís son molt meritoris i el resultat d’un treball ben fet, una bona planificació de sortida i un control perfecte dins de les seves possibilitats. Una actuació molt pròpia d’un home de Qualitat i es que realment en Lluís es bo en lo seu.
Posem la bandera de nou al seu lloc i abans d’abandonar el “green” encara tenim temps de veure el cop de sortida del nostre “perseguidor”, un gran cop, encara que després ens adonem que darrera la primera bola n’arriben dues mes també molt ben centrades.
... no hi ha dubte, en Johan esta “disfrutant”.

(1) Cada cop que hi ha un accident en una fabrica del grup hi ha tot un seguit de protocols, com “l’arbre des causes” : un estudi que analitza totes les circumstancies en que s’ha produït l’accident, si s’hauria pogut evitar i què hem de fer perquè no es repeteixi. De vegades aquests “arbres” son molt senzills, i d’altres son realment complicats .

PACTE DE NO COMPETÈNCIA - FORAT Nº 2 - UNA HISTÒRIA D'AQUÍ

Arribem al “tee” del forat numero dos i veig la cara de satisfacció d’en Lluís en comprovar que després d’haver superat molt correctament un forat important, ara tenia l’oportunitat de continuar la bona feina amb un "par tres" que ell dominava tan bé gracies a la pràctica en els Pitch&Putt .
Com que serà l’últim de sortir tindrà l’ocasió de rumiar be el cop, mes aviat amb tendència cap a l’esquerra per tal d’evitar un important bunker a la dreta del "green".

Mentre en Miquel prepara el seu Pitch recordo els anys de col•legi amb en Lluís quan varem tenir la sort d’estudiar en una escola dirigida per professors de l’Escola Catalana que havien fugit durant la guerra i tornat molts anys després a Badalona per fundar una escola progressista, catalana i activa, quan, d’escoles “actives”, encara no se’n parlava ...

... En Lluís i jo érem el que se’n deia els “empollons”, paraula normalment aplicada de forma incorrecte a aquells que senzillament es dediquen a fer la feina, per part d’aquells altres que no ho fan. Per tant, “d’empollar” res, el que passa es que nosaltres dos érem els que sempre portàvem els deures fets i les lliçons estudiades.
Sempre he pensat que aquells anys d’escola van ser extraordinaris, no solament perquè d’allà van sortir amistats que han durat tota la vida, sinó pel fet que les activitats desenvolupades no tenien res a veure amb el que era normal a les escoles de l’època.
Parlem dels anys seixanta quan fer classes en català no era gens corrent i en canvi nosaltres ho fèiem tot en català i en francès, perquè l’esposa del director, la "madame", una francesa amb la que ell s’havia casat durant els anys d’exili, també era professora i s’encarregava de forces activitats, relacionades i no relacionades amb d’idioma.
A la nostra escola davant de la platja de Badalona, al costat de la rambla , era normal ballar danses com l’hereu Riera quina musiqueta no se’m m’ha oblidat mai o construir-nos nosaltres mateixos un ping-pong, cosa que va contribuir no solament a l’economia de l’assumpte sinó a formar-nos en les tècniques del bricolatge, si be aquest terme, afrancesat i molt “marketinía”, encara no es coneixia en aquell temps.
Aquell magnífic ping-pong i les pales, que tot ens ho fèiem, eren les millors, eren les nostres i per be que de vegades anàvem a jugar al Ping-pong de CAN MONTAL, una fàbrica tèxtil ja desapareguda que hi havia a la part alta de la Riera Martí Pujol i que tenia aquesta instal•lació esportiva per a l’ús dels treballadors i familiars, quan tornàvem a jugar en el nostre, la veritat es que no i havia tanta diferencia.
Aquest era l’estil d’aquella escola, o mes ben dit, d’aquells professors.
Una altra característica ”fonamental” i divertida eren els insults Intel•ligents, educats, especials ... de nivell, que ens dirigia en David, el director, quan a un de nosaltres se’l havia expulsat d’una classe i es trobava de peu a la porta, en el passadís, perquè tothom ho veies i servis de veritable càstig. Era inevitable que quan et treien de la classe sempre passava el director per davant teu, es parava mirant-te i et preguntava :
- que ha passat Navarro?
i sense deixar-te pràcticament explicar res et dirigia aquella colla de renecs que nosaltres mai havíem sentit ni coneixíem fins llavors: ets un “fantasma gris”, una “tòtila dissecada”, fas cara de “gos quan fuig”, “capsigrany”, “gamarús”, “carallot” i de tant en tant algun “merda seca”, que encara que no es del mateix nivell,no deixa de ser un renec refinat.
I així anàvem fent, en un escenari, diria jo força intel•ligent,per l’època i amb unes practiques “actives” de veritat.
Aquesta activitat formativa d’en David es veia perfectament complementada quan anàvem a gimnàs amb en Pere Gol . En Pere era el professor de gimnàs i de “català”, encara que aquesta darrera activitat no era oficial .Estant amb ell no podies dir “red” sense que sortís esparverat a dir-te que es deia “xarxa”, i els : “bueno va...” que de vegades se’ns escapaven, es veien immediatament corregits explicant-nos que la forma correcte era “be” o “vaja” .
Varem aprendre molt amb el David i en Pere . Va ser una sort trobar-los.
Una altra activitat “important” encara que menys enriquidora eren les màquines del “Millon”del BAHIA o del ROAN, dos bars de la rambla que ens interessaven especialment perquè en els dos hi havia aquesta mena de màquines on el premi, si arribaves al “Millon” de punts, era jugar una altra partida .
Sense saber-ho era en aquestes maquinetes que començàvem a fer les primeres pràctiques d’angles . Avui aquest idioma s’ha generalitzat i les paraules d’angles ens han envaït, sobre tot per la necessitat de l’ús de noves tecnologies que totes “parlen en angles” .A les “nostres” màquines del “Millon” eren ben habituals les expressions : “Play Again”, “Insert Coin” ... i molt ràpidament enteníem que volia dir .
La rambla era un lloc especial i era també el segon “pati” de l’escola i de casa . A la rambla hi passava de tot, allà s’hi va deixar les dents un bon amic quan anava en bicicleta “sense mans”, la bústia de correus era el nostre “poltre” gimnàstic on practicàvem després de “ sortir de gimnàs “ i de vegades era l’escenari d’una guerra de pedres aprofitant que n’hi havia de sobres a la via del tren i lencara no hi havia tanques protectores.
Parlant del tren també ens agradava molt “xafar” cèntims que posàvem sobre la via quan venia i el resultat després, si trobaves la moneda, era un disc molt mes gran, deformat, amb una cara de “Franco” que no tenia res a veure amb l’original i ens fèiem un fart de riure.
El tren era un fet important a la nostra vida . Uns anys mes tard, quan van posar les tanques i els passos subterranis per travessar la via, una de les primeres activitats era anar a posar-se a sota quan passava. Tota una sensació.
També formava part de la nostra activitat anar a ca la Siseta, una senyora gran que tenia una pastisseria al carrer del mar, sisejaba al parlar i li demanàvem sempre lo mes difícil de pronunciar per a ella . La cosa anava mes o menys així :
-Bon dia Siseta ...
-Hola nois ... que voleu?
i llavors, aquell de nosaltres que millor s’aguantava el riure li deia :
-sis croissants i sis “Sugus” ...
-¿ xix cruxans i xix xugux ? ...
Deia ella ...
i de vegades ja no passàvem d’aquí.
Un altre personatge de l’època a qui “martiritzàvem” era en Juli “ el guenyo” a qui sempre li “birlabem” alguna cosa perquè l’home no hi veia gens . De fet, sempre he pensat que ell ja ho sabia però ens deixava fer .
Aquestes eren petites malifetes que practicàvem de tant en tant, però, al cap i a la fi, no deixàvem de ser els seus clients perquè tan a en Juli com la Siseta els hi fèiem força “gasto” en croissants, pipes i xiclets i això devia compensar d’alguna manera.
La rambla m’agradava especialment aquells matins d’hivern, en que després d’una nit de temporal i vent, a les vuit del mati, quan entravem a l’escola, es trobava plena de branques de les palmeres i de brossa arribada de la part alta de la ciutat, amb aquella llum del sol encara baix, reflectint-se en el mar i aquella olor de sorra i de musclo podrit, barrejada de vegades amb l’olor del petroli, que feia una combinació molt especial i característica de Badalona.
...
"surto” en aquest segon forat, bastant malament distret en els meus pensaments. La veritat es que no m’hi he fixat gaire,d’una manera rutinària he agafat el meu "Pitch" i amb un cop ben tocat però mal dirigit, he enviat la bola directament al “bunker” .
En Lluís, el darrer en sortir, demostra que les pràctiques en el Pitch&Putt li havien donat aquell bon toc per els forats curts i amb una magnífica sortida amb un ferro set, perquè volia assegurar de no quedar-se “curt”, deixa la bola al costat de la bandera. Te el “Birdie“ assegurat.
L’Oscar comença a interessar-se una mica mes per aquest joc en comprovar en directe que lo de la bola i el foradet, per nosaltres, es tal i com ja li havia explicat , nomes una excusa per “respirar”, caminar i de vegades senzillament estar sense dir res, gaudint de l’entorn i del silenci, pensant cada un en les seves coses .
...i per això tinc jo la bola al “bunker” ...
Les sortides de “bunker”, però, sempre se m’han donat be perquè m’agrada molt jugar els ferros curts i especialment el “ sand ” , que te un “toc” molt controlat, aixeca molt la bola i es pot aconseguir molta plasticitat en un cop molt curt però amb molta alçada, just lo que jo necessitava per recuperar el “green“ des de aquella posició. Entro al “bunker” amb el meu “sand“ a la ma intentant no remoure gaire la sorra per evitar tindre gaire feina després per deixar-ho com estava i després d’uns petits moviments de tanteig pico la bola per la part de sota emportant-me un bon grapat de sorra i aconseguint que la bola, fent uns petits botets dins el “ green ”, es quedi a no més d’un metre de la bandera. Si tot va be, després d’un “Putt” normal, podré recuperar el forat .
En Lluís i en Miquel fan “ Birdie “ i jo “compleixo” amb el “Putt” .
Estem tots jugant molt be i quan això passa, fa un bon dia i la gent que t’acompanya es com te que ser, es una passada. El vent, el silenci, la caminada, el “click...” tot això es fantàstic, sense dubte, però, si a mes fas un bon forat, una bona sortida, un bon Putt, la sensació es doble. Es això lo que t’enganxa d’aquest joc.
No veiem en Joham . Potser fa temps per no atrapar-nos
Ara feia setmanes que no ens veiem amb en Lluís... ja passa això. De vegades passem temporades que anem junts a tot arreu i tot de cop passen mesos sense veure’ns .
De petits, a l’època del col•legi i de l’agrupació escolta, estàvem junts tot el dia. Durant la setmana a classe a la rambla o a casa d’un o altre . Els caps de setmana a Sant Jaume, amb reunions tots els dissabtes per la tarda al “ cau ” i excursions un de cada dos diumenges .
L’anada al “cau” el dissabte a la tarda sempre la recordo amb un olor especial quan teníem de travessar la zona de l’"escampat" després del carrer Tortosa, ara ple de cases, es clar, on sempre hi havia gitanos cremant fustes o gent remenant escombraries .Aquell tros sempre el passàvem “tibats”, mes aviat ràpid, ja que no les teníem totes . Finalment arribàvem al cau, un local mal equipat, mal condicionat però ben endreçat, on cada sisena tenia el reu racó i on planificàvem les excursions i fèiem jocs i activitats de tot tipus.
D’aquella època conservem, tant en Lluís com jo, unes bones amistats amb gent que després hem coincidit amb els nens al col•legi o simplement veient-nos i saludant-nos cada diumenge a la rambla o al carrer del mar.
Ja en aquells anys, en Lluís i jo, malgrat coincidir en lo essencial, deixàvem entreveure dues maneres diferents d’orientar la nostra vida, sobre tot en lo professional . Jo volia ser enginyer i ell en canvi no ho sabia . Li preocupava menys . Ell tenia menys pressió familiar per arribar a ser “ quelcom ” a la vida .
Es curiós que quan jo volia ser enginyer no en tenia ni idea del que feien aquests senyors si be es veritat que la paraula Enginyer te connotacions molt atractives per el fet d’incloure l’arrel “ enginy ” d’un significat força entenedor.
L’agrupació va ser també molt important a la nostra vida. Una veritable escola de formació però encara mes ,una escola de formació d’opinió. Molts cops he pensat que hi havia també una mica de manipulació en allò, ja que hi varem entrar de ben petits i ens van "batejar" en política, però en qualsevol cas el balanç va ser indiscutiblement positiu . Especialment recordo aquelles sortides a l’hivern amb les “xiruques” engrassades, ja que les primeres botes de muntanya “VIBRAM” no ens les varem comprar fins bastant mes endavant.
També recordo les “escapades” a Sant Miquel de Cuixà, a França, on per primera vegada varem sentir parlar algú malament de Franco en públic . Va ser realment sorprenent la descoberta de que això era possible i aquell sentiment de clandestinitat va ser una experiència de les importants, de les que es recorden sempre . Devíem tenir uns catorze anys llavors.
En Lluís va continuar a Sant Jaume i va a arribar a ser Cap d’agrupament . Amb ell el nivell de compromís va arribar al màxim i va ser cap durant una colla d’anys, inclosos els difícils setanta-dos i setanta-tres S’aprofitava qualsevol ocasió per manifestar-se contra el règim, per defensar els valors catalanistes, i per, en definitiva, fer “ feina ”.
Jo jugava a basquet amb el CÍRCOL i després amb l’ADEMAR, justament els anys de màxim esplendor del basquet Badaloní, quan estàvem a punt de tenir tres equips a primera divisió, cosa que es va aconseguir uns pocs anys mes tard. El basquet era una constant aquells anys a Badalona i jo sempre explico a qui no ho coneix que a Badalona quan li dones una pilota a un nen, rarament la xuta, sempre es posa a botar-la amb la ma .
Una pila de coses ens va fer forts aquells anys: l’escola, el català, l’agrupació ; fins i tot l’aigua de mar, que, tot i fent broma, sempre recordem lo bruta que estava per culpa de la fabrica de lleixiu de Montgat i la CROS de Badalona . Molts cops ens banyàvem en aigua de tots colors i mes val no saber que hi havia .. Fa riure una mica quan ara sens algú que diu :
-l’aigua esta bruta avui ...
només perquè esta una mica tèrbola, però amb color d’aigua
Tot ha canviat molt, les fabriques ja no hi son i el nivell d’exigència es el propi d’una comunitat on, gracies als “HALCÓN” EL CORTE INGLÉS i el “todo incluido”, més de la meitat dels banyistes han visitat el Carib i altres meravelles.

PACTE DE NO COMPETÈNCIA - PRESENTACIÓ

Fa uns anys que em voltaba una idea en forma d'història on volía parlar de golf, del mon de la ceràmica i de l'experiencia professional en un grup lider i multinacional... i no hi ha hagut manera.

He sabut,però,que algú s'ha motivat publicant capitol a capitol la seva novel·la en un blog i sembla que li ha funcionat.

Perque no a mi? he pensat...per tant, m'hi poso!

"PACTE DE NO COMPETENCIA" tracta sobre la vida professional i una mica també la personal d'un grup de directius i amics en l'ambit d'una gran multinacional on passen histories reals que de ben segur seran molt interessants per aquells que no han viscut aquesta experiència.

Un partit de golf de 18 forats al Montanyà dona per anar recordant i explicant moltes experiències viscudes al llarg de mes de 10 anys en aquest ambient altament competitiu ,miserable de vegades, però fantàstic i apassionant sempre.

Records dels anys setanta, ambients com Zeleste i la musica d'aqui, una de les passions del protagonista, apareixen inevitablement per tot arreu en aquesta història que tracta d'espanyols, catalans, francesos i algun americà en uns anys de transició i força moguda que varen marcar ,sens dubte, la vida dels protagonistes que vint anys despres comparteixen quelcom mes que una feina.

Francesc Gonzalez i Navarro

Contenido completo

PACTE DE NO COMPETENCIA - FORAT Nº 3 - UNA HISTÒRIA A FRANÇA

L’Ives Croisseaux estava fascinat cada cop que sortint de Beauvais per anar a Paris, abans d’enfilar la carretera principal amb els seu pares, veia aquella enorme fàbrica, amb aquella enorme xemeneia traient fum i aquells milers i milers de paquets de totxos i de teules al costat de la carretera. Era com un enorme passadís de parets vermelles a dreta i esquerra .
Ell tenia ben clar, des de petit, que tots els totxos i totes les teules del mon sortien d’aquella fàbrica tan gran . Era la fabrica mes gran de les rodalies i el seu pare li havia explicat que les teules i els totxos es fabricaven amb argila i que per això hi havia aquelles grans muntanyes de terra just al costat. Aquella terra era l’argila i n’hi havia de diferents colors, vermella, verda, gris i fins i tot de blanca.
L’Ives alimentava l’idea que, de gran, treballaria en aquella fàbrica i ell també fabricaria teules i totxos d’argila. Quan arribaven a Paris ...

... se’n anaven de compres, si era dissabte, o a passejar per la vora del riu els diumenges. Després de dinar en qualsevol petit restaurant del “quartier latin“ sempre acabaven als Champs Elysées . Va ser des de aquest lloc ,quan L’Ives tenia catorze anys, que va veure com construïen aquella enorme torre de mes de dos-cents metres que seria la Torre Montparnasse. No es podia imaginar que en la darrera planta d’aquella torre, molts anys mes tard, coneixeria un bon amic català, ens coneixeríem, i que tots dos compartirien moments gloriosos i moments difícils, característics de la feina d’un directiu en un grup multinacional.

El pare de l’Ives treballava, de sempre, a la fàbrica Givenchy de perfums i era un bon encarregat que s’havia fet un lloc en aquell “imperi“, al seu nivell . Encara que Givenchy era un monstre, com a empresa, reconeguda internacionalment, per moltes fabriques i botigues que hi hagués arreu del mon, la seu de Beauvais era una mica l’emblema de la casa ja que tot Beauvais respirava l’aire d’aquell Hubert James Taffin de Givenchy, el “pare“ de tot, que formava part d’aquell grup de “noms“ associats a la moda i a l’èxit, com Balenciaga o Christian Dior.
El sr. Bernard, que així es deia el pare de l’Ives , sempre li explicava que els vestits de la Hepburn a Sabrina, la famosa pel·lícula de Billy Wilder, havien estat dissenyats a “ la casa” . N’estava molt orgullós el pare de l’Ives de treballar en un lloc tan important, però no solament per això, sinó perquè a Givenchy es pagava be i per això quan L’Ives tenia deu anys ja s’havien pogut comprar un dels primers 404, aquell cotxe de la casa Peugeot que esdevindria un mite i que ja en aquell temps triomfava en els rallis africans precursors del Dakar.
Gracies al 404, un veritable privilegi en aquell temps, l’Ives i la seva família coneixien totes les rodalies de Beauvais, de Paris, de Toulouse y de Lyon, ciutat aquesta on tenien família i on no passava any que no hi haguessin fet una visita .
Durant el primer viatge que van fer a Lyon, l’Ives va descobrir que aquella fabrica de teules i totxos de Beauvais, al costat de la carretera de sortida cap a Paris, no era, ni molt menys, ni la mes gran ni la única .
Els parents de Lyon, com ells deien, de fet no vivien a Lyon sinó a les rodalies,”en campagne“, en el poblet de Feurs i per arribar-hi passaven pel davant de no menys de set o vuit enormes fàbriques, alguna fins i tot mes gran que “la seva“ i el pare li va explicar que aquella era una zona molt argilosa i famosa per la qualitat de les teules i totxos que s’hi fabricaven . De fet per arribar a Feurs es passava per la “meca“de la teula Francesa, amb ciutats com Villefranche, Quincieux, Sainte Foy l’argentiere ò Ste. Agathe, i que, si be es veritat que la qualitat de les argiles de Lyon era tradicionalment reconeguda, el “boom“ mediàtic, que va coincidir amb el “ boom “immobiliari“, es va donar quan la fabrica de Sainte Foy va patrocinar un descens en ala delta des de l’Everest. De fet aquest “aparell“ està encara avui penjat a l’entrada d’una de les fabriques de la zona . Des de llavors “tuiles SF” es sinònim de qualitat en el mon de les teules.
Aviat va saber l’Ives que molts familiars seus vivien d’això i que el que no treballava a la “carrière“ de Sainte Foy treballava a la “tuilerie” de Ste. Agathe .
Aquest mon de la ceràmica es molt especial i també ho son els ceramistes . Fabricar una teula es un procés que comença a la muntanya, amb la terra, sempre semblant però sempre diferent, on petites variacions en la composició fan la diferencia entre produir cinc-centes tones diàries de productes magnífics o cinc-centes tones de runa, nomes recuperables per fer pols d’argila per els camps de tennis o per omplir els forats que l’extracció deixa a la pedrera d’on es treu l’argila.
Poc s’imaginava llavors, l’Ives, que acabaria coneixent tant be aquest “mon“.
Els inicis de “la casa“ no tenien res a veure amb els perfums, de fet, Hubert de Givenchy va començar com a ajudant a Paris de la cèlebre Elsa Chiapparelly a la place Vendôme i molt després d’independitzar-se i crear la seva exitosa marca de moda va ser quan va entrar en el mon dels perfums, aprofitant precisament la seva relació amb la Hepburn que va ser, com diuen ara, el primer “rostre“ de la casa Givenchy Parfums.
El sr. Bernard era un veritable professional que s’estimava la seva feina i ja s’havia preocupat d’organitzar unes vacances d’estiu a Grasse per tal que l’Ives coneixes una mica de mes d’aprop el mon de les essències i del seu ofici, del que n’estava tan orgullós.

Mes endavant en parlaríem amb l’Yves de perfums . De fet ell a Lyon i jo a Barcelona, l’any vuitanta cinc, sense saber-ho estàvem coincidint en la lectura de Süskind a “Le parfum“ i com que ell coneixia molt be aquest mon i tots dos havíem visitat Grasse, aquest va ser un dels temes de conversa del dinar, quan, per primera vegada ens van presentar , en una reunió “cadres“ al Chateau de Montvillargenne a les afores de Paris, quan jo acabava d’entrar a LETIAM i l’Ives començava ja a tenir importants responsabilitats en el grup.
En aquells temps, Givenchy ja havia estat venut a Veuve Clicquot, malaurada o afortunadament, ja que, en definitiva, a base d’adquisicions, el grup LVMH, Louis Vuiton, Moët Hennessy va acabar formant un veritable imperi del luxe amb marques franceses que fa que continui defensant-se molt be en aquest “negoci global“, on la mida fa la diferencia entre els que desapareixen i els que continuen.
Aquesta era també la política de LETIAM i de fet, els anys que vaig treballar-hi, era una constant la “croissance externe” , que vol dir , créixer comprant altres negocis o fàbriques.
L’Ives va estudiar a Beauvais, a l’emblemàtic col·legí du Saint Esprit, una “institució“ a la comarca on es fomentaven valors a mes de donar coneixements i on va rebre una magnifica base, com no podia ser d’altra manera, en un lloc on “La Rigueur ... Le Respect et ... l’Ecoute“ n’eren la bandera ja des de els seus orígens abans que els avions alemanys la destruïssin completament l’any quaranta. De fet la destrucció va anar molt mes enllà, ja que no solament l’edifici va ser bombardejat sinó que molts alumnes van morir víctimes de la guerra en camps de concentració o metrallats per les carreteres. Es va trigar deu anys a reconstruir el col·legi un cop acabada la guerra i era justament quan devia néixer l’Ives que el “Saint Esprit“ arrencava de nou amb un grupet reduït d’alumnes de sisè.
Entre el Saint Esprit, l’olor arrelat de perfum del seu pare, els viatges amb el 404 a Paris i a Lyon, l’Ives va passar la seva infantesa, com deia el seu pare, coneixent les coses importants i preparant-se per el futur.
...
Som al tercer forat , en forma d’angle, “leg dog” n’hi diuen els entesos . S’ha de jugar un cop de sortida llarg amb un ferro cinc o sis per deixar la bola en posició de donar un cop “d’approche” des de el carrer cap a “green" .
Sortim ... en Miquel, en Lluís i després jo . En Lluís ha de tirar una segona bola perquè la primera li ha anat a un grup d’arbres a l’esquerra i, tal com diuen les normes, davant la possibilitat de que la primera bola no es trobi se’n ha de jugar una altra.
...
No podia treure’m del cap la situació a LETIAM. Mentre anem a trobar les boles per jugar el segon cop, pensava en l’Ives i tot lo que ens havia passat els darrers mesos, abans que jo deixes el grup: la seva “candidatura” a la Direcció Industrial de “La Branche”, els “moviments” al voltant d’aquest nomenament quan Jean Pierre Musson va anunciar que prenia “la retraite” després d’haver cotitzat quaranta anys, amb el dret al cent per cent de pensió i amb l’unica il-lusió de comprar-se un “Mercedes” Vermell. La seva il·lusió de continuar col·laborant com a forestal a la zona del “Beaujolais”.La reestructuració del grup reduint l’estructura fusionant divisions i sobre tot l’ incertesa sobre el futur de la Divisió Ibèrica que jo havia dirigit els darrers anys .
Fa uns mesos, a Montego Bay a Jamaica, davant la Bahía de Cochinos , en una reunió de estratègia corporativa per definir i orientar el futur del grup on el tema principal eren “Els Processos Disruptius” : una nova manera de “re-inventar” els negocis, mentre llegíem “The Innovator’s Solution”, el llibre “bíblia” de la reunió, editat a Harvard, amb l’Ives, ens varem fer dues confessions : una per part seva, explicant-me que “anava” per el lloc d’en Jean Pierre Musson i que aquest era el seu objectiu immediat com a primer pas per prendre la Direcció General de la “branche” uns anys després ... “quasi be res”, i una altra per part meva igual de clara ...
- Ives, vull deixar-ho
- Deixar que ? va dir ell
- Tot això. Estic content de que tu ho vegis tan clar “mon frère» i t’animo a continuar. Saps que penso jo?: primer, que no val la pena i que segueixo sense veure un futur clar per a la Divisió “Ibèrica” del grup i segon, que això del totxo explotarà aviat a Espanya.
L’Ives es va sorprendre molt i aquest va ser el nostre tema de conversa entre “disrupció” i “disrupció” aquella setmana que varem passar junts al Carib “reflexionant” sobre el futur de LETIAM i fent els deures, entre sessió i sessió, per demostrar que havíem entès molt be tot allò dels processos disruptius i que tornaríem, cadascú al seu lloc, mes llestos que abans i amb ganes d’aplicar immediatament les noves tècniques disruptives.
Ell sabia com jo que la meva “confessió” s’havia de guardar en secret perquè en un grup “d’alta velocitat” con LETIAM un dubte com el meu s’interpreta immediatament com una falta d’ambició que no pot acabar d’altra manera que en una separació (com així va ser uns mesos després). Una separació amigable, sense “fer-se mal” després d’un temps d’anar “vegetant” veient com les oportunitats que apareixen se les emporten, sistemàticament, els altres.
LETIAM , com tot els grups que cotitzen a borsa, no vol embolics ni mals rotllos amb ningú que els pugui perjudicar l’ imatge o donar peu a una pregunta inconvenient durant la junta d’accionistes del mes d’abril.
Tinc un amic en el grup que va perdre la confiança de la Direcció quan en una reunió distesa va fer un comentari que el seu cap no li va perdonar mai. Va gosar dir que aquell any tenia ganes de fer un mes sencer de vacances perquè ho necessitava. Això va ser interpretat com un símptoma tan gran de feblesa i manca d’ambició que en la següent reestructuració del grup va passar de tenir la màxima responsabilitat comercial a ocupar-se del desenvolupament del grup a Txèquia amb la responsabilitat sobre una petita planta sense futur. Mai va aconseguir aixecar aquella fàbrica i enfrontar-se als fabricants alemanys de teules que tenien el mercat absolutament controlat per quantitat i per qualitat.
M’ho va explicar una nit en aquell famós sopar al Opera Grill de Praga on en honor meu va sonar el “España Cañí”, ell no tenia cap dubte del que havia passat. Mai ho sabrem però estem segurs que el seu cap , un enginyer “politechnyque”, gran “atleta”, maratonià, que havia preferit posar la central lluny de Paris malgrat que era allà on ell tenia la seva família perquè era millor per l’empresa, el va “arraconar” directament.
Els anys m’han fet convèncer de que es pot dirigir tan be un grup des de Barcelona com des de Madrid si tens fàbriques a tota la península. Al cap i a la fi estàs viatjant tota la setmana i tinguis on tinguis la teva taula sempre està buida perquè no hi ets gairebé mai. Dit això, si un “dimarts” pots dormir a casa, això fa canviar molt la perspectiva de la teva vida, el contacte amb els teus i el rendiment en la feina.
Al meu entendre “l’atleta” es va equivocar posant la central lluny de Paris i enviant al meu amic a Praga.
Per part de l’Ives, i les seves pretensions de “pujar” dins l’estructura del grup, no vaig poder menys que recordar-li que ell no tenia el diploma de l’Ecole Polytechnique que es característica comuna de tots els grans “patrons” a França .
El “club” de l’Ecole Polytechnique, es un club selecte de Directius, que formen un veritable “lobby” i tenen copats els primers llocs dels organigrames d’empreses tan emblemàtiques com Alsthom, Nissan, Air Liquide, Lafarge, Airbus, Peugeot, Pechiney, Saint Gobain, Valeo ... i un llarg etcètera de multinacionals de primera Divisió, com començava a ser-ho també LETIAM . Per l’Ecole Polytechnique havien passat, des del segle divuit, personatges com Cauchy, Poisson o Becquerel i el lema “tout pour la Patrie, la Science et la Gloire “ es prou clar.
!Com podia l’Ives “atrevir-se” ni tan sols a competir amb aquells “Polytechniques” . Ell tenia un “Grand Diplôme”, com diuen els francesos, era un Enginyer Superior, com jo, però de Limoges, no del “Polytechnique”.
El meu comentari, però, no el va desmotivar per res i l’Ives es va limitar a dir que algun dia les coses tenien que canviar i que si feia els mèrits necessaris podia accedir a una gran Direcció un “enginyer dels altres”, un bon enginyer , un de normal.
L’aspecte de l’Ives, encara no ho he explicat això, es absolutament impressionant, deu fer un metre i noranta o mes centímetres i pesar mes de cent quaranta quilos. Es un veritable “gal” dels de pel·lícula, dels que apallissaven als romans .L’Ives impressiona, te’l pots imaginar perfectament com a un gran “patron”, el mes fort, que encara es porta això .Potser si que arribaria a d’alt de tot.
...
Hem trobat la bola d’en Lluis, la primera que havia anat als arbres, i te un cop ben difícil ja que, sense haver sortit de la zona límit, esta en un “ruff” dolent. Malgrat això, demostrant que es un mestre de “l’approche”, envia la seva bola al costat de les nostres, al mig del carrer, tot a punt per fer el veritable “approche” d’entrada a “Green”.
Porta un cop mes que nosaltres en aquest forat però per ser la seva primera experiència en golf “gran” esta jugant magníficament.
Ara que estem tots a “green”, veiem les boles de sortida d’en Johan arribar. Està fent mulligans. Decidim que abans de “puttejar” nosaltres, “marquem” les boles i ens esperem al costat del “green” deixant que el Johan acabi i el deixem passar.
Finalment el nostre “perseguidor” es deixa veure i li fem una senyal que entén perfectament .
Això ens ha permès veure un magnífic cop d’”approche”, seguit d’un “putt” ben precís que li ha donat un “Birdie”. Tenia públic i s’ha lluït com mai.

En Johan, simpàtic com sempre, ens saluda. Ell sap que es un personatge admirat i estimat i fa un comentari sobre el camp, el temps i se’n va cap el quart forat mentre nosaltres ens disposem a “acabar” aquest tercer.

Segurament ja no veurem mes en Johan, avui, com no sigui al restaurant quan acabem.

TENEMOS UN PROBLEMA

Alguien me ha hecho la observación de que no es la mejor manera de empezar un artículo. La verdad es que es una afirmación negativa que predispone mal. No he querido sin embargo cambiar el titulado ya que, efectivamente, de lo que se trata, es de sentirnos mal, porque es para sentirnos mal, si esto sirve para cambiar alguna cosa, si es motivo de reflexión y de reorientación sobre algunas actuaciones que no nos llevan a ningún lado y que están flotando en la demagogia y dejamos de cubrir el expediente y dar comida a los pollos de cara a la galería.

No voy a caer en el tópico de cargar contra la política y los políticos ya que soy de los que piensan que la mayoría de ellos están para hacerlo bien, prestar un servicio público a su país, el que sea, desde sus ideas y nada les gustaría más que poder desarrollar políticas constructivas sin presiones ni calendarios electorales que marcan el tempo de las actuaciones obligando muchas veces a realizar las medidas anti cíclicas cuando el ciclo ha pasado.

Si empezamos por lo más cercano, me da pena ver como estamos gastando dinero en lo inútil en los ayuntamientos. Y no es que a mí no me guste tener bonitas las aceras, las farolas de última generación y los semáforos con “leds”, una palabra que no oía hace tiempo, desde los tiempos de estudiar electrónica en Ingenieros y que, sí, gastan menos, aunque no lleguen en muchos casos a amortizarse porqué algún ilustrado metido a ecologista en otro inspirado “FEIL” piense que son mejores otras tecnologías y los cambie sin haber completado su ciclo de vida útil normal.

El ciclo de amortización, a los que hemos estudiado con el Samuelson, se nos decía que era el tiempo necesario para “ahorrar” lo suficiente como para reponer la inversión cuando esta llegue al final de su vida útil, sano concepto que por lo visto no forma parte del diccionario de algunos responsables de la administración de los presupuestos.
Nadie parece tener la culpa y además hay argumentos imbatibles: “si no lo gastamos antes del 31 de diciembre perdemos el dinero”…”hay que gastarlo”.

No se me ocurrirá criticar a ningún alcalde que jugando a estas reglas del juego practique el gasto vía el “FEIL” de turno, ya que en definitiva está dando un servicio a su ciudad, y se podrá invertir más o menos acertadamente, pero yo en su lugar haría lo mismo y me gastaría hasta el último euro que me dieran… pero algo falla.

Y es que estamos en un mundo absurdo, o no es absurdo que a un señor que está en el paro, para su desgracia y que hay que respetar profundamente, no se le pueda pedir desde la administración una mínima prestación de servicios, compatible con la búsqueda activa de empleo y formación obligatoria mientras está cobrando el subsidio? Claro, ahí se nos echan encima los sindicatos y también tienen razón en muchos de sus argumentos… así que seguimos en el absurdo y no pasa nada.

No tengo la solución porque es compleja y ni sé si existe, pero si algunas ideas y algunos convencimientos como el de que no sirve para nada un portal de empleo creado por la administración, en competencia con cincuenta portales existentes que hacen lo mismo, para repartir la miseria, o sea la escasa oferta de empleo, en vez de invertir todo ese dinero en facilitar la creación de empresas para hacer más grande el pastel.

Desde luego el dinero puesto al servicio de los ayuntamientos cundiría mucho más puesto al servicio de la creación y fomento del empleo local en vez de arreglar las aceras que se hicieron el año pasado para poder pagar algunas peonadas, toneladas de cemento y hormigón y dar trabajo a las grúas, camiones y empleados municipales o de constructoras, que tienen su derecho, pero que en este caso, se benefician del absurdo.

Esas actuaciones amparadas en la idea de que dan empleo, solo sirven para poner un parche esperando que el escenario se arregle porque alguien en otro lado habrá hecho algo.

Y volvemos inevitablemente a aquello de las elecciones y el pasar factura en las urnas (como debe ser) y que si se invierte en aquello en lo que debe invertirse pero sin visibilidad o inmediatez de resultados, nos va a hacer perderlas...

Y para entretenernos, mientras, nos discutimos por el idioma o una hora más de clase en castellano o en catalán, algo verdaderamente estratégico, y yo tengo que enfadarme al oír a un amigo manchego cuyo hijo es un enorme nadador, que no puede enviarlo a Barcelona a uno de los clubs grandes en los que podría llegar a ser campeón del mundo porque, claro, el chico no va a entenderse con el idioma. Y me lo decía en serio. Alguien le ha explicado esa idiotez y le ha hecho un flaco favor a mi amigo y a su hijo que seguirá compitiendo en los clubs de Castilla La Mancha, tierra que tiene enormes valores y virtudes pero menos posibilidades de lanzar un nadador de élite.

Tenemos pues un problema y espero que empecemos de una vez a facilitar la creación de empresas, de verdad, en vez de sólo decirlo, a obligar a los bancos a desbloquear la financiación, a dedicar lo que toca a la investigación, a prohibir a los políticos que digan tonterías, a explicar que la gramática Valenciana y la Catalana son lo mismo, a explicar que cuando en una entrevista el presidente de Catalunya se expresa en Catalán, eso es lo normal y no lo hace para molestar a nadie , a exigir que el PP y el PSOE se pongan de acuerdo para “reconstruir” este país en vez de hacerse añicos en la tele para arrebatarse decimas en la intención de voto.

No comparto pero entiendo el desencanto de muchos que van haciendo números sobre a quién beneficia menos o perjudica más la papeleta en blanco, el voto nulo votando a Popeye o simplemente la abstención ya que somos un país que solo reacciona cuando alguien toma el congreso o cuando nos invaden los marcianos.